No pots rellegir un llibre si abans no l’has llegit. Deia Jorge Luís Borges que molts presumien de les pàgines que havien escrit, però que ell s’enorgullia de les pàgines que havia llegit. Tot parafrasejant l’il·lustre argentí, jo, més que res, m’alegro, molt i molt, de les pàgines que he rellegit. Sí, perquè a la meva edat daurada, ja no puc, ni vull, permetre’m experiments gratuïts ni aventures periclitades, ja sigui en el camp espiritual, ja sigui en el material. I la lectura reuneix els dos cornalons. A Mallorca diem, crec que amb molt bon instint: “Cal saber on tenim el tall”. I tant, que cal. El tall és, en sentit figurat, el lloc on ens trobem, en qualsevol dels sentits de la vida: social, polític, familiar i, fins i tot, cronològic. Cal saber de quin peu ens calcem, cal tenir la saviesa adient en qualsevol moment i situació.
Un dels autors que he llegit i rellegit mil vegades és Julián Ayesta. Ja sé que es tracta d’un escriptor no gaire popular ni conegut, però sí que és força valorat i reconegut en cercles insignes. Vegem: només va escriure un llibre, un petit llibre, un llibret. Més que un llibre, és un breu recull de contes reunits en una narració única i extraordinària que es titula 'Helena o el mar del verano'. Que jo sàpiga, amb molt bon criteri, no s’ha traduït mai al català. Els catalanolectors llegim perfectament el castellà, la qual cosa ens honora i ens fa una mica poliglotes. Cosa que no passa, malauradament, en sentit contrari. Ells, els castellans, s’ho perden, com s’ho perden en tants altres aspectes de l’exuberant i heterogènia vida quotidiana.
Julián Ayesta i la seva 'Helena' ocupen, en el meu retaule literari, un lloc preeminent i altíssim. Aquesta novel·leta, si es pot designar així, no es va concebre com a tal, sinó com un dispers conjunt de proses brillants i acolorides al voltant d’un tendre i poètic enamorament de la inexperta joventut humana: emotiu, sentimental i fonamental alhora. Extraordinàriament literari. Una gran festa de l’esperit, una celebració de la vida.
Ja fa molta estona que vaig recomanar aquesta lectura al meu admirat i bon amic Antoni Vidal Ferrando, quan vaig llegir el que ell acabava d’escriure, no sé on, amb la seva veu poètica, inspirada i única: “Tímid, cohibit, magritxol, sempre insegur, com si anés a combregar amb pecat mortal”. Li vaig dir a l’amic que aquest era un estil anàleg al de Julián Ayesta, i que li agradaria llegir-lo perquè “és tan bo com tu”, vaig afegir. En Toni, que no coneixia n’Ayesta, va somriure i em digué que ho faria. I és que la literatura, per molt allunyats que es trobin els seus conreadors, en aquest cas un era de Gijón, al mar Cantàbric, i l’altre de Santanyí, a la Mediterrània, uneix sempre l’excel·lència i el portent creatiu. Per a mi, i sempre amb les reticències pròpies del meu perplex escepticisme, no hi ha dubte –no hi ha dubte!– que Julián Ayesta és, en la seva lacònica producció literària, un veritable taumaturg de les paraules i les lletres.
Per a aquells que no el coneixen, hauria de reproduir, aquí mateix, alguns dels seus prodigis artístics. Encara que sé que no seré just del tot amb ell, m’hi atreveixo. Al primer capítol, o conte, d''Helena', titulat 'Almuerzo en el jardín' , tot és refulgent i brillant. Al lector li entren unes ganes boges d’estar en aquell berenar familiar que tan bé descriu Ayesta: “El dulce de guinda brillaba rojísimo entre las avispas amarillas y negras y el viento removía las ramas de los robles y las manchas de sol corrían sobre el musgo, sobre la hierba suave y húmeda y sobre la cara de los invitados y de las Mujeres y de los Hombres”. Heu llegit mai res més poètic i emotiu que això? No! Una prosa com aquesta, que no només emociona, sinó que et deixa commocionat, KO! Aquestes “y” gregues, que són consonants i vocals als mateix temps, que no admeten cap signe de puntuació al seu costat, ni comes ni punts ni punyetes de cap classe, que enllacen la matèria amb l’esperit, la prosa amb la poesia, la filosofia amb la passió i el plaer reposat.
En el segon capítol continua el festival de la claror i la màgia enlluernadora: “La playa estaba llena de sol color naranja y había nubes blancas y olía a tortilla de patata”. Sol taronja i truita de patates!
Al tercer conte d’aquest miracle literari, Ayesta es mostra més mordaç, però sense abandonar mai el seu estil fetiller i meravellós: “Lo que hace falta no son aristócratas tontos, sino buenos católicos y buenos españoles” (...) “se sentían ganas de salir desnudo corriendo por la noche, respirando muy fuerte, sin llegar a ninguna parte”.
En una de les seves cartes, Julián Ayesta revela que la seva 'Helena' és un relat fet amb un deliberat propòsit d’exaltació de tot allò que és eternament vàlid i noble i bell de la vida. Compte: reclama la mediterraneïtat de la seva història enfront de l’existencialisme angoixat septentrional, que s’inventa vides humanes molt allunyades de les que s’inventa ell a 'Helena'.
Què puc afegir jo per part meva? Res. Només repetir que no ens hem de sorprendre que aquesta enorme i diminuta obra d’art requereixi ser llegida i rellegida i tornada a llegir i rellegir fins que s’acabi el temps i la vida i tot plegat i més.
