ELS ESCRIPTORS QUE M'HAN ESTIMAT

Knut Hamsun

Un gegant. Un gegant de la descripció dels éssers efímers i de les coses insignificants. Insignificants i efímeres en el sentit del volum i del metratge de la vida, no de l’esperit que els proporciona valor i emocions. Ningú com ell ha sabut descriure les petites realitats i circumstàncies d’aquest moment, tant si fa referència al món rural com al de la ciutat. Quin tros d’escriptor que va ser aquest noruec! Ho veu tot i ens ho conta tot, fins i tot allò invisible. Veu i conta el que ningú no veu ni conta. Els més desapercebuts detalls i moviments de tot el que ens envolta, de l’entorn que ens acompanya, els gestos més menuts d’un treballador o d’un vianant que circula pel carrer. Fins i tot s’adona del que pensa una senyora quan passeja del braç del seu marit.

‘Fam’ i ‘Pan’ són dues novel·les que per elles mateixes conformen la trajectòria d’un gran creador. Quan jo les vaig llegir per primera vegada, fa tants anys, em fascinaren per la seva bellesa artística i la seva enorme originalitat. Encara ara no puc explicar-me com en aquella primera època de lectures compulsives vaig poder-me quedar tan meravellat. Quan, emocionat per aquestes obres úniques, vaig continuar cercant les altres narracions d’aquest autor, no vaig sentir el que havia sentit amb tanta intensitat en aquella primera ocasió. ‘Pan’ i ‘Fam’ m’han acompanyat durant tota la meva vida de lector. Amb ‘La benedicció de la terra’, novel·la que tant va pesar a l’hora de concedir a Hamsun el premi Nobel, no vaig quedar ni la meitat d’impressionat. No es va repetir mai, per a mi, aquell festival literari que s’havia produït amb aquelles dues lectures primerenques.

Més endavant, a mesura que anava coneixent tota l’obra de Knut Hamsun i la seva biografia, no em podia explicar com aquell home, de tan poques lectures i de tan poques lletres, havia estat capaç d’escriure dues novel·les tan excepcionals. Segons m’anava endinsant dins la seva vida, menys sabia explicar-me com era possible que un autodidacte com ell, que ni tan sols havia complit un any d’escolarització a la seva preadolescència, hagués tingut la inspiració necessària i el talent natural per fer aquella magnífica tasca.

Amb els anys he sabut que jo no em trobava sol en aquelles valoracions. A la completíssima biografia de Hamsun, que va escriure Ingar Sletten Kolloen, després de trobar per casualitat el 2002 un arxiu privat del matrimoni Hamsun de més de cinc mil documents que l’escriptor havia deixat dit que volia destruir, se’ns informa de la magnitud i del volum extraordinari del seu treball de tota una llarga vida. Personalment, a mi m’interessaven els seus primers anys dedicats a l’ofici d’escriure. Més que res per aquella manca de preparació acadèmica, ni de cap mena de lectura metòdica. Dic que m’interessava personalment perquè coincidia amb la meva pròpia formació. Jo em sentia, en aquell aspecte, agermanat autodidàcticament amb el gegant noruec. Escrivia sense saber-ne, i ho feia millor del que mai ningú ho havia fet. Si ell ho va fer, també els altres podíem fer-ho. Aquesta possibilitat m’entusiasmava. Despertava les meves emocions i em feia sentir la il·lusió de ser un dia com ell. No calia estudiar gaire, i documentar-se menys encara. Es podia ser, com jo era, un lector anàrquic i absolutament caòtic. El que comptava a l’hora de convertir-se en escriptor famós eren les ganes, la vocació i els somnis. Però tot això no sorgia del no-res, de l’aire del cel. Només podia ser fruit d’una genètica especial. I jo la tenia.

Vet aquí! Vet aquí la meva gran predilecció per Knut Hamsun: ens unia la genètica; la seva, escandinava i pantagruèlica; la meva, esquifida i mediterrània. Però em feia feliç pensar d’aquella manera. I ara estic content d’haver-ho recordat.

No em cal dir que de ‘Pan’ i de ‘Fam’ n’he fet innombrables i profuses relectures, principalment de ‘Fam’. Hi ha frases de ‘Fam’ gravades per sempre dins el meu cervell: “...Un individu que no es desconcertava per res i que res no el feia sentir desconfiat”. O aquesta cita meravellosa cap a la meitat de la novel·la: “Em van escometre molts escrúpols, però vaig elevar-me per damunt d’ells”. I què me’n  direu de: “No hi ha ningú que pugui dir el dia ni l’hora que la Musa acudirà”. Knut Hamsun la tenia sempre a la punta del seu petit llapis, la Musa, i ho va demostrar fins que aquesta digué basta, molt poc abans de morir.

Però l’home no està fet només de muses i d’art. Knut Hamsun va viure els últims anys molt desprestigiat per la més elevada i preeminent classe política de la seva època. I és per això que també se’l recorda i se’l recordarà sempre. Va entregar el seu suport apassionat al règim nazi alemany de Hitler, fins al punt de fer aquest jurament de fidelitat: “S’ha escrit tant sobre el nostre futur i són tants els que ho han fet, però d’entre tots ells, Hitler és qui li parla al meu cor”. I quan totes les rates saltaven del vaixell quan aquest s’enfonsava, Hamsun es va definir com el més fidel seguidor d’Adolf  Hitler.

Som de terra i terregem, diem a Mallorca, però més que terrejar, en aquest aspecte tan greu de la història de la Humanitat, Knut Hamsun es va enfangar. Quedem-nos, misericordiosament i com a mal menor, amb les paraules d’Ossietzky, premi Nobel de la Pau el 1935, a qui Hitler va empresonar per les seves denúncies contra el nazisme. Digué de Hamsun: “No conec la persona, només l’escriptor”.

Per a tots nosaltres, formiguetes problemàtiques i  terriblement desconcertades, fetes amb el fang miserable de la por i la inseguretat, aquest món és un extravagant i monstruós Psiquiàtric.

 

 

Etiquetes