OPINIÓ
Opinió 09/09/2017

L’1-0 i els indepes mallorquins

i
Antoni Trobat
3 min

Catalunya s’acosta, l’1 d’octubre, a un referèndum d’autodeterminació que alguns hem desitjat durant anys i que, per ventura, si Madrid fos Londres, hauria pogut preparar-se diferent. Hi ha qui voldrà discutir, encertadament, sobre què passarà el dia 2, quines repercussions tendrà i en quines circumstàncies s’ha construït la consulta, però allò cert és que convocar el poble a votar té tota la legitimitat del món. Sempre.

A Mallorca, mentrestant, la vida passa, que cantava aquell. Sense gaire més. Els ulls illencs de totes les ideologies miren el que pugui succeir al país germà amb un cert escepticisme. Si la República Catalana esdevé una realitat, o encara que hom només s’acosti a l’objectiu desitjat, les conseqüències seran evidents. Canviarà tot . L’obertura d’un Procés Constituent, el fet d’edificar un país de bell nou, quelcom que la nova esquerra espanyola no ha aconseguit fer, obre milions de portes. Passi el que passi, ningú podrà mantenir els discursos i les pràctiques que es feien fins ara.

El mallorquinisme, especialment, haurà de repensar-se; decidir què vol fer per anar superant les dinàmiques autonòmiques i per sortir del pou que significa el règim del 78. En aquest sentit, em sorprèn que no hi hagi hagut un interès més gros per part del mallorquinisme progressista majoritari a fer observació de què es coïa. M’estranya i no m’estranya, val a dir. Sovint explico la metàfora de la màquina del temps: quan, des de la Barcelona on visc, torno a Palma, em sembla, en entrar al vaixell de la Transmediterrània o a l’avió de la companyia X, que entro a una màquina del temps que em teletransporta quinze anys enrere. En sortir de la màquina sempre sóc, políticament, al mateix moment. Com pot seguir bé això de Catalunya penya que viu en el 2002 ? Uns –ja ho he dit– ho miren amb massa poca atenció i altres, malauradament, malament. Sense entendre res.

M’explico: hi ha un perfil d’indepe mallorquí, granat, clàssic. Profe o funcionari o professional liberal, identitàriament duret. Li agraïm la feina feta. L’estimam. Però diguem-ho tot. És el tipus de gent que trobava que en Maragall era un borratxo (sic), en Montilla un analfabet (sic) i que el 2003 ERC havia d’haver optat per fer un front patriòtic amb CiU i allunyar-se dels espanyolistes del PSC i ICV-EUiA. El tipus d’individus que, angelets!, s’enamoraren de Laporta o de Reagrupament o de qualsevol fricada hiperventilada. Els que calquen sempre calquen. Sense entendre que el procés democràtic català no s’explica sense els homòlegs de Camargos, Francines, Jarabos o Negueruelas transitant cap a altres posicions i, en fer-ho, movent milers de persones que cap campanya amb Empar Moliner convenceria. Sense entendre que qui decanta la balança, qui farà guanyar el referèndum del dia 1 d’octubre i el que pugui venir –si és que en ve un altre de pactat amb l’Estat– és la gent dels barris i les perifèries, els que han votat Colau o PSC i que creuen que Jordi Évole diu coses més assenyades que Joel Joan. Això és clau també a Mallorca. Essent majoria a determinats indrets de la Part Forana no basta. Molen les gloses, i mola el rap. Hi ha qui em dirà que això són discursos superats. Dubto.

Pujo a la màquina del temps i, en baixar a Son Sant Joan o al moll, pas pena. No veig samarretes verdes. Veig un govern que, en alguns temes, no arriba a les expectatives dipositades. Veig manis i concentracions, des del màxim respecte, massa poc nombroses. Veig que les complicitats entre semblants no es treballen suficientment. I sobretot veig que manca generositat col·lectiva, la generositat que observo entre una part important de la societat catalana, malgrat la trencadissa que representa que ERC, la CUP i els Comuns no s’hagin pogut posar d’acord. Els egos i les individualitats destructives, tan refotudament made in Mallorca, brollen.

Que El Pi sigui sincerament mallorquinista i que ERC entri a MÉS pot considerar-se important, o no. No ho discutiré. Però si el que realment volem, a partir del 2 d’octubre, és avançar cap a la plena sobirania de Mallorca, allò que urgeix és començar a pensar com ho feim per construir un projecte de ruptura, atractiu, pluralista, social i democràtic, que faci més feliç i justa la vida de les mallorquines i els mallorquins, es diguin Joana, Amina o Jessica i hagin nascut a Calvià, a Algaida o a Fez. Si dia 2 o els dies que venguin la foto del sobiranisme mallorquí és aquesta, serà una victòria; si la foto són X sospitosos habituals fent cua per demanar un passaport, malament començarem.

stats