L’OCB que vull per al 2018

El febrer del 2018 hi ha eleccions convocades a l’OCB. Unes eleccions que clouran una etapa llarga en què l’Obra Cultural Balear ha fet una tasca importantíssima. Absolutament necessària. Aquesta setmana ha fet dotze anys que la candidatura Més per l’Obra va guanyar les eleccions a la junta de l’OCB. No eren moments senzills. Matas i els seus gàngsters governaven les Illes Balears. ZP regnava a l’Estat. A Catalunya el debat estatutari posava les beceroles del que ha desembocat en el Procés. La candidatura renovadora la liderava un activista social i poeta de nom Jaume Mateu, com a president. El seguien Tomeu Martí, com a vicepresident; Josep Ferrà –actual diputat esporlerí– i Francesc Bellés – educador social, indepe, antimilitarista i excàrrec a l’etapa de Noguera a l’Ajuntament de Palma– de secretari i tresorer, respectivament. La junta continuava amb els següents noms: Andreu Caballero, Maria Isabel Cerdó, Esperança Mateu , Josep Melià, Marc Ordinas, Miquel Salvà i Maria del Mar Vives. Gent d’edats diferents i de sensibilitats plurals dins el mallorquinisme i el sobiranisme. Des del misser Melià Ques, fill del savi Melià Pericàs i home d’Unió Mallorquina, fins a Maria del Mar Vives, química i professora que havia militat al Bloc d’Estudiants Independentistes i a la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans de manera molt activa.

Aquella junta i totes les que han vingut des de llavors tenien reptes decisius al davant. L’OCB, com a principal entitat del país en defensa de la llengua i la cultura catalanes, no havia fet més que créixer des de la seva fundació amb lideratges potents entre els quals és de justícia destacar el d’Antoni Mir. Però el món i Mallorca havien canviat. Calia fer un salt endavant que només podia executar-se amb la incorporació a la praxi i al discurs d’un perfil de persones amb una cultura política diferent. S’havia acabat el temps del presidencialisme i de les verticalitats, pròpies dels vuitantes i els norantes. L’operació de canvi va resultar. Seria difícil fer un llistat complet de la quantitat ingent de projectes que es feren des del 2005 cap endavant. Sí que crec que aquella OCB que ens va fer sentir orgullosos no hauria estat possible sense l’abans esmentat Tomeu Martí, i sense Margalida Homar, Macià-Josep Calafat, Paula Fluxà o Rafel Sedano. Elles i ells, sumats a la indispensable figura de Jaume Mateu, feren possibles avenços significatius com el Festival Mallorcamon, la feina impagable dels dinamitzadors lingüístics als barris de Palma –que costa d’entendre que no s’hagi recuperat a l’actual legislatura– o el renaixement del Grup Blanquerna.

Ara som en un altre moment. Han passat moltes coses a casa nostra i al món. Però si d’una cosa estic absolutamnet convençut és que, parafrasejant l’eslògan de la candidatura renovadora de l’any 5, necessitam més l’OCB que mai. Com que som en un país petit i ja m’imagino que deu haver-hi gent, novella i més granada, pensant en l’OCB que vindrà, no em puc estar de, al mateix temps que reivindico el vell fil amb els colors d’una senyera que reconec com a meva, demanar una Obra nova. I com que no tenim espai ni temps, demano un desig curt, que no fàcil: la vull, l’OCB del 18, feminista i plural. Feminista –que és una lluita que no és sectorial, sinó transversal– perquè voldria que les dones –i els homes feministes– ocupin l’espai central que els pertoca. Massa cops, no només en la història de l’OCB, sinó de tots els nostres moviments socials, hem viscut actituds i rols inadequats. I plural. I 'plural', que consti, no és una paraula massa 'suada'. A la inversa. És plena de contingut. Com més plural sigui l’organització, més eixamplarà la seva base i la seva acció col·lectiva. La pluralitat de la junta l’any 2005 segurament ja no és suficient ni és representativa de la Mallorca de 2018. A la junta de l’any 5 no hi havia cap llinatge no català. No hi havia genealogies polítiques excessivament divergents. Voldria que l’OCB incorporés formes de sentir i defensar la mallorquinitat que surten del cànon establert. En tots els sentits. Vull una OCB que ens representi a tots. Que estableixi complicitats més fortes que les que podien generar-se fa una dècada. No hi ha fórmules màgiques. Hi ha qui diu que “tot està inventat” i que ell –sempre és un “ell”– té la fórmula adequada, la que funciona. Jo crec que no. Que qui lideri l’OCB haurà d’explorar camins nous que ens portin a l’objectiu de Josep Maria Llompart i Climent Garau: un país millor.

Etiquetes