LSC, la llengua oblidada

Més o menys tots els catalanoparlants som força conscients que hi ha molts àmbits en què el nostre idioma té molt camí per recórrer fins a esdevenir una llengua normal. Això, al marge del fet que no tots els catalanoparlants creguin que aquesta fita sigui necessària, és clar, però aquest és un cas a part del qual sovint també parlo i es redueix a una paraula: autoodi. Parlem molt de la fragilitat del català al cinema, del català a l'etiquetatge, del català a la justícia, a l'administració espanyola, als mitjans de comunicació, en el món de l'oci... Però ben poc es té present una altra llengua feble que és oficial a Catalunya i reconeguda fins i tot per la legislació espanyola. No parlo ni del català, ni del castellà ni de l'occità, sinó de la llengua de signes catalana.

Es calcula aproximadament que són 25.000 persones les que parlen llengua de signes catalana. Aquesta comunitat lingüística ha hagut de lluitar molt fins a aconseguir el reconeixement oficial. Primer, el 1994 amb una proposició no de llei del Parlament de Catalunya, un gest més que pioner en el nostre àmbit sociopolític. Després, el 2007, el parlament espanyol va aprovar la Llei de reconeixement de les llengües de signes espanyoles (l'espanyola i la catalana) i de regulació dels mitjans de suport a la comunicació oral de les persones sordes, amb discapacitat auditiva i sordcegues. El 2005 se'n va aprovar una gramàtica i, finalment, el 2010, s'incorpora en el nou Estatut d'autonomia de Catalunya i es desplega en la Llei de la llengua de signes catalana, que reconeix aquesta llengua; en regula l'ensenyament i la protecció des dels poders públics, l'aprenentatge, la docència i la interpretació de la llengua de signes; estableix uns òrgans de recerca, sistematització i participació social en les seves polítiques; en garanteix la igualtat de tracte i oportunitats; i compromet a difondre'n l'existència.

Si bé fa uns 200 anys que hi ha agrupacions de persones sordes, es considera que la reivindicació organitzada dels drets dels signants catalans comencen a la dècada dels setanta del segle passat. I demanen coses que ens són molt familiars. Entre altres, el reconeixement del dret a poder-se comunicar amb la seva llengua pròpia en tota mena de contextos incloent-hi l'administració o el dret a disposar de productes en la seva llengua especialment en l'àmbit audiovisual, on la llengua de signes espanyola guanya terreny a la catalana. I això és un problema sobretot perquè, a diferència del que passa amb el català oral, els parlants de llengua de signes catalana són majoritàriament monolingües; no parlen llengua de signes espanyola.

Les mancances i reivindicacions de la comunitat lingüística de signes catalana realment són tot un món a descobrir per la majoria de catalans. La commemoració, dilluns passat, del desè aniversari de la Llei de la llengua de signes catalana del Parlament de Catalunya, i del Dia nacional de les llengües de signes espanyols dijous vinent, ens donen bons motius per dedicar una estona a documentar-nos i poder així empatitzar més i millor amb una part tan silenciosa (en tots els sentits) com rellevant de la nostra societat que també lluita per drets lingüístics als països catalans.