L’altre món

El món de les notícies –em refereixo sobretot a les notícies de la secció internacional de diaris i butlletins informatius– no és el meu món. Fa uns dies, tornant cap a casa, no podia deixar de pensar això mateix. La nit abans havia llegit el testimoni d’una noia que havia aconseguit fugir dels seus segrestadors d’Estat Islàmic. L’infern que havia viscut. Les violacions i les tortures. Com pot ser que aquests horrors passin sota el mateix sol que em desperta cada matí en un llit confortable, en una casa confortable, en un país que, tot i ser millorable i que efectivament hem de millorar, no deixa de ser un petit tresor al cor d’Europa?

Havent-me dedicat al periodisme, he estat de vegades crítica amb algunes de les pràctiques de professionals i mitjans de comunicació. Per això és de justícia reconèixer quan la crítica l’hem d’adreçar no als comunicadors, sinó als receptors, a tots nosaltres. Perquè no serà que no se’ns informa. I ja no és que siguem més o menys sensibles, més o menys compromesos, més o menys activistes... És que segur que a alguns de vosaltres us passa exactament el mateix que a mi: la realitat que ens expliquen s’assembla tan poc a la nostra pròpia realitat que, passat el xoc inicial, la ràbia i la impotència, l’acabem classificant com si fossin notícies d’un altre món. De l’altre món.

Estat Islàmic. Estem parlant de milers de nenes i noies segrestades, agredides i venudes com a esclaves sexuals. Algunes d’elles, que han aconseguit fugir, prefereixen el suïcidi a la vergonya de tornar embarassades amb les seves famílies. I no és que tingui cap dubte de qui s’ha d’assenyalar com a principal culpable, però si aquí tenim el concepte de “victimització secundària” per a la dona que a més de ser víctima de violència és víctima del sistema, com n’hauríem de dir d’un entorn que acaba rebutjant aquestes joves en comptes d’ajudar-les? Això si és que, després de l’infern, hi ha alguna ajuda possible.

Dades i fets que ara mateix, tot i que sóc capaç de narrar, queden molt lluny de la meva capacitat de comprensió. De fet, no crec que s’hagin de comprendre. S’han de denunciar i, en la mesura de les nostres possibilitats individuals i com a país que forma part d’organismes internacionals, combatre de manera activa. Perquè ens podem mirar d’autoenganyar tant com vulguem, però el sol sí que és el mateix sol i, de món, només n’hi ha un.