L’ampolla

Per afrontar en condicions òptimes el mes d’agost t’has de preparar com si haguessis de ser el proper heroi Marvel o tenir una capacitat de resistència com la de Rihanna al carnaval de Barbados. Aeroports, carreteres, programació televisiva, onades de calor, comportaments incívics, sorolls o platges atapeïdes et posen constantment a prova.

Fins al punt que, a cops, t’agradaria convertir-te en Ian Ziering sortint de l’aigua com Putin i traient motoserres de la seva bossa imaginària de Doraemon a ‘Sharknado’. Poder menjar en un 'xiringuito' acostuma a ser una feina tan complicada com trobar una bústia o una cabina telefònica. A vegades, però, el problema ja no són els preus, més propis de caviar, tinta d’impressora o sang d’unicorn, sinó el trobar lloc.

Un cop superada aquesta prova, cal afrontar la relació amb alguns cambrers. Si aconsegueixes que sigui fluida, a part d’aconseguir menjar i beure, també et convaliden un curset del mètode Dale Carnegie de comunicació efectiva i un tutorial de Daniel Goleman sobre intel·ligència emocional.

Dissabte passat em vaig quedar a mitges. Vaig dinar però no vaig poder passar al segon nivell. Vaig demanar vi blanc. Érem cinc. Tot i que la borratxera de Noè és un dels episodis més macos de l’Antic Testament i que la Verge Maria li demana al seu fill que canviï l’aigua per vi a les bodes de Canà, tampoc era qüestió de beure’ns l’equivalent en alcohol al que acostumava a transportar un vaixell pirata del segle XVII.

A la carta anuncien ampolles 'magnums' (1,5 litres) però li dic al cambrer que amb una de 75 cl ja farem. Em comenta que només en tenen d’un quart -- es referia probablement a la de mig o 37,5 cl-- i de tres quarts. Intervé un dels comensals per explicar que tres quarts i 75 cl és el mateix. I ell que no, com John Wayne a ‘The Alamo’ convençut que ‘resistir és vèncer’. I afegint, amb cara de tortuga hipnotitzada davant d’una fulla de col, que era molt dolent en matemàtiques.