L'ànima

Senyores i senyors estimats nens, heus-me aquí, reconvertit per una vegada i sense que serveixi de precedent en crític de circ. Una mica en contra de la meva voluntat, ho de reconèixer, però no puc trencar un compromís contret públicament. Així, dissabte, els fats es van coordinar perquè no hi haguessin obstacles de consideració. A l'hora en punt entrava per la porta del recinte. Tenia una d'aquelles entrades tan democràtiques de peu. Com al Globe de Londres, ocupàvem laplatea, que als teatres italians és on hi ha les butaques cares. Avantatges? Et pots moure. Inconvenients? Si ets baixet tens problemes. però a ‘caballo regalao’, etc.

Bé: sobre l'espectacle. Els artistes. Ho fan molt bé. Executen les seves catitombes amb una excel·lent predisposició. Als que ens comença a costar cordar-nos els cordons de les sabates, això ens provoca una admiració sense límits. L'escenografia i tot l'aparell tècnic, impecable. Sí senyors, ‘chapeau’: saben com gastar-se'ls. Entre l'escala per on s'enfilava la cabra de la meva infantesa i això hi ha un abisme, un univers. La música, però, no em va fer ni fred ni calor. Aquesta mena de new-age indefinidament ètnica i a voltes grandiloqüent, ves.

I el que no vaig acabar d'entendre va ser la història. La sinopsi ens parla de dos germans que són projectats a una mena de futur surrealista i etc. Sincerament em va costar trobar el fil. Potser ni caldria, mireu que us dic. Una successió de números com s'ha fet tota la vida (allò del "més difícil encara") hauria estat sens dubte més senzill i més entenedor. En resumint: no sé ben bé per què mentre sortia recordava el títol d'una cançó de la meva joventut, de Ricardo Cocciante, em penso que era: ‘Bella sin alma’.