La prepotència de l’home sobre la resta d’elements de la natura és un fet generalitzat. Des de diversos dogmes, s’ha interpretat la natura com una jerarquitzada piràmide, al cim de la qual sempre s’hi dibuixa l’ésser humà. Tot, absolutament tot, ho han posat els diversos déus al nostre servei. Sabem del cert que no és així. La contaminació i la sobreexplotació dels recursos ens amenacen i ho sabem. Però el poder de la tecnologia s’ha convertit en una nova religió que aporta una fe renovada en l’home. Si ja no és tan clar que ens situem al capcurucull de l’ecosistema, almenys la nostra intel·ligència col·lectiva aconseguirà desllorigar el descomunal embull que cada dia engrandim. Aquesta màxima s’imprimeix diàriament en el subconscient col·lectiu. Però ni tan sols ens calen rigorosos estudis científics per saber el que el sentit comú fa anys que recomana: respecte. Respecte a la natura, a la seva biodiversitat, que és respecte a la pervivència de l’ésser humà. No cal dir que, massa sovint, se’ns oblida. Però, de sobte, quan sembla que l’arrogància tecnològica de l’ésser humà només pot fer-se més gran, un animaló ens posa a lloc. Ha passat aquests dies a l’LHC, l’accelerador de partícules instal·lat a prop de Ginebra, orgull de la ciència occidental, que restarà fora de servei prop de dues setmanes perquè un petit mostel hi provocà un curtcircuit en mossegar un cable. Amb la seva immolació, la socarrada bistiola ens recorda que cal tenir respecte, que el funcionament de 27 quilòmetres d’un gegantí aparell construït gràcies a la intel·ligència humana pot dependre d’un mostel d’un quart de quilo. Tota una lliçó.
