SI AIXÒ ÉS GUERRA...
Opinió 29/12/2017

L’any que visquérem perillosament

i
Xisco Nadal
3 min
De blanc i al centre, Carmen FRanco Polo, acompanyada pels seus fills, entre els quals destaca la seva filla Carmen Martínez-Bordiú amb el seu primer marit, Alfons de BorbóMatriarca d’una nissaga omnipresent també en l’Espanya democràtica

Un costum ancestral marca que quan acaba l’any l’homo sapiens, més enllà de portar les bragues o el calçons blancs de color vermell per poder arrencar el nou cicle amb tota la sort del món, miri cap enrere i reflexioni sobre el que ha viscut (o patit) els darrers 365 dies de la seva mortal existència. Ara no faré un resum del que ha donat de si aquest any al qual queden poc més de 48 hores de vida perquè sé que desconnectaríeu i jo aspir, com us he dit en una infinitat d’ocasions, a ser un líder de masses. Per açò mateix, i fent un exercici de síntesi, ho concentraré tot en una sola frase: Més enllà de l’1-O, el 2017 serà recordat com l’any en què perdérem la llibertat de dir les coses espontàniament.

No deixa de ser paradigmàtic que ara que Twitter ha decidit ampliar el seu nombre de caràcters, hom pugui dir tan poc sense incórrer en qualque delicte tipificat. No pots parlar de Carrero Blanco (si no vols ser condemnat a un any de presó com la tuitera Cassandra), no pots parlar de la policia (si no vols que t’apliquin la llei mordassa) i ves alerta amb fer befa de la família reial (si no vols que segrestin l’edició de la teva revista). Exemples d’allò que no es toca n’hi ha molts. Però de Franco i de la seva filla, sí que en pots xerrar. Mentre sigui bé. A Alemanya estaria prohibit. A Itàlia els descendents de Mussolini se n’anaren amb una mà davant i una altra darrere. Aquí no. Aquí, depenent de les fonts consultades, la vídua i la filla quedaren ben col·locades amb prop de 600 milions d’euros entre patrimoni, joies i negocis variats que la segona generació, menys viva i sense el poder coercitiu de la pistola del padrí, han anat malbaratant.

Com ja sabreu, Carmen Franco, la filla del cabdill, ha mort. Nenuca, com li deien a casa seva, tendrà el descans etern que molta de gent escampada per les diverses fosses i cunetes d’arreu de l’Estat espanyol encara espera. Avui a la tertúlia del #5DiesIB3 ens demanàvem si l’ombra de Franco encara existia. N’hi ha prou de mirar com s’ha tractat a la premsa la mort de la filla d’un dictador per entendre que sociològicament encara vivim segrestats pel franquisme. Jo ni el vaig patir, ni el vaig conèixer i tot el que sé és el que he après als llibres (ja ho dic jo, abans que ningú no m’acusi de xitxarel·lo). Però temes com el de la Feixina, el rebombori que s’arma cada vegada que un familiar demana d’exhumar una fossa o llocs comuns com “amb en Franco podies dormir amb la porta oberta” repetits per pa i per sal, palesen una vegada més que #ElCaudillo, tot i la veu de flautí, ho va deixar tot fermat i ben fermat (i si no ell, aquells que visqueren beníssim amb el seu suport).

I tot això passa al mateix país on ningú sap encara qui pot ser el misteriós M.Rajoy dels papers d’una comptabilitat B però que vol tenir identificat tothom que s’obri un compte a qualsevol xarxa o eina de comunicació multimèdia amb l’excusa d’evitar que els russos ens ataquin. Del “que vienen las suecas” hem passat al “que vienen los rusos”. I si no fos perquè tenen fama d’homòfobs, jo estaria encantat de trobar-me les platges d’aquest arxipèlag nostre plenes de fills d’Stalin amb banyador de cama curta. Però tornaré al tema que ens ocupava.

Deia que era curiós que ara que tenim més plataformes que mai per expressar allò que ens roti, el nou cavall de batalla d’aquells que ens governen sigui tenir-nos a tots controlats i etiquetats. Si Orwell o Huxley aixecassin el capet, quedarien astorats de veure com les distopies que ells plantejaren eren pa amb fonteta si les comparam amb allò que pot avenir-nos. Dissabte passat mirava l’entrevista que Ricard Ustrell va fer al mestre Antoni Bassas i em va cridar l’atenció una de les seves frases. “Les llibertats, i sobretot la d’expressió, són un camp que els poders fàctics volen que sigui cada vegada més petit. I és feina nostra lluitar cada dia per tornar la tanca del nostre terreny allà on era abans no ens la moguessin de lloc”. Crec que aquest hauria de ser el nostre propòsit col·lectiu del 2018. L’eslògan per a les camisetes podria ser ‘no em toquis la tanca’. Fins l’any que ve.

stats