ELS ESCRIPTORS QUE M'HAN ESTIMAT
Opinió 01/07/2018

Laozi i Zhuangzi

i
Joan Guasp
4 min

De cada dia que passa soc més conscient que, tot el que hem viscut, el que vivim i el que viurem, és literatura exquisida. Gestada i concebuda. La vida és literatura. Jo soc literatura. Tu ets literatura. Sense la literatura no existiria la vida ni el món. La religió és literatura. La filosofia és literatura. La teologia és literatura. Tot és literatura. Déu és literatura.

Repassant els llibres de Laozi i de Zhuangzi, m’adono que la cosa ve d’enrere. Ningú no pot posar la mà al foc per ells. Ningú no sap del cert si un o si l’altre, o cap dels dos, existiren. Però això no vol dir res i ho vol dir tot, perquè la seva obra ha arribat fins a nosaltres i perdurarà, per tots els segles de la Humanitat, mentre aquesta no canviï de dalt a baix o s’esvaeixi per a sempre.

És tan difusa la seva materialitat que escric els seus noms com millor em sembla en català, perquè tothom ho ha fet així al llarg de la Història. Els seus noms també són Literatura. Literatura en majúscules. Entre els seus estudiosos més propers a nosaltres, i a la meva persona en particular, hi ha Cristóbal Serra, que els anomena Lao-Tse i Chuang-Tse, el qual no se sabia avenir de la seva rebel·lia poètica i de la seva agudesa mental. De Lao-tse diu que el seu pensament cal imaginar-lo en les boiroses corrents de la més remota saviesa. De Chuang-tzu, deixeble de Lao, diu que l’hem de considerar un dels escriptors místics que més humor ha proclamat i esventat a l’atmosfera mèlica.

Jo vaig topar-me fa molts anys amb un llibret de Laozi, el “Daodejing”, per casualitat, que és la manera com es troben els tresors més valuosos de la immatèria i de l’esperit, i aquesta troballa em va refermar la saviesa mallorquina que havia après dels meus padrins, dels meus mentors històrics i de les persones més velles del poble. Vaig adonar-me que fa 3.000 anys, tant a la Xina com a Consell, pensaven igual. Pensament d’una fluïdesa natural tendra, i poesia lluminosa i màgica. El “Daodejing”, recopilació del pensament oriental feta per Laozi i el seu alumne més avantatjat Zhuangzi, coincidia gairebé del tot amb el patrimoni del saber popular del meu reclòs i segrestat país, expressat a través de dites, refranys i gloses. A la Xina eren com nosaltres! Nosaltres érem com els xinesos! Substancialment, pensàvem igual! Aquest descobriment em va suposar una gran alegria personal i un profund gaudi intern.

Afortunadament, vaig poder llegir, de tant en tant, altres versions del “Daodejing” i, així mateix, molts articles i comentaris, històrics i filosòfics, referits a ell. Tot plegat no feia més que enfortir la meva manera personal de sentir i pensar. De Laozi i de Zhuangzi no se’n sabien gaires trets biogràfics, però era evident que la seva ‘doctrina’, el daoisme, havia existit i reeixit al llarg dels segles. S’ha dit que Laozi es deia Li Dan, però se’l coneixia com el Mestre Vell, o com el Mestre Venerable, que això és el que significava Laozi. Era contemporani de Confuci, i el pensament d’un i altre no diferien gaire, però sí que es diferenciaven molt en la manera que tenien els dos d’aplicar-lo. En un pròleg d’una traducció feta al català per Seán Golden i Marisa Presas, es diu que el confucianisme subordinava l’interès de l’individu al de l’Estat. En canvi, el daoisme de Laozi apel·lava a l’espontaneïtat, a la intuïció, a la calma, a la despreocupació i a la vida de la naturalesa. El daoisme era la cultura del poble mallorquí de la primera meitat del segle XX i anterior, la que predominava al llarg de totes les estacions de l’any de la nostra era preturística! Jo encara ho havia viscut! Jo era, en certa manera, un vell daoista!

Aquestes alegries són les que ens dóna la literatura, el pensament i la poesia. Com no estar-ne agraït per sempre més? “L’eloqüència suprema és un embarbussament d’infant”. “Governar un Estat és com fregir peixos petits”. “Qui veu les coses petites, hi veu més clar”. “A qui roba un botó de plata se’l condemna a mort. A qui roba un país el nomenen príncep sobirà”. “A qui li falten els peus no té cap estimació per les sabates”. “No podem córrer més ràpid que la nostra pròpia ombra”. De tots aquests aforismes daoistes, atribuïts a Laozi o a Zhuangzi, trobarem el seu paral·lelisme al nostre món mediterrani.

Els dos formaven part de la molt afamada Colla del Riure. Subtils, contemplatius, lúdics i espirituals fins a la medul·la. Zhuangzi no parava mai de jugar, és un dels pensadors orientals més humorístics que han existit. Torno a citar Cristóbal Serra: “Zhuangzi fa la impressió d’haver escrit per a un Puck juganer, que teixeix i desteixeix problemes”. El seu únic afany sembla que és ensenyar-nos a no fer res davant una dificultat o un litigi. Diu Serra que Zhuanzi és el sant Pau del daodisme, encara que l’intèrpret de Jesús no tingué la “latent ironia del mestre”. I afegeix, tot divertit: “Després de llegir Sant Pau, ens cal refrigerar-nos amb les més desvergonyides aigües dels evangelis”. Un lector empedreït de la filosofia clàssica i dels evangelis com jo, alça les celles quan llegeix una cosa així. Per això en faig una transcripció absolutament lliure i creativa. Ens trobem davant una santíssima trinitat nova, força singular i del tot inèdita: Laozi, Zhuangzi i Jesús de Natzaret. Vaja trio! Tots tres pertanyen a la tradició humanista perpètua. La vida és literatura. El món és literatura. Déu és Literatura.

I aquí estem nosaltres, desemparats i abandonats en aquest planeta solar que segurament és l’únic que roman habitat per una raça de bestioles humanes que ens creiem racionals i inexhauribles. Benaurats siguem per sempre!

stats