L'art que emana de la terra
És poesia pura associada a cada un dels racons on s'encabeixen les obres d'art, forjant una relació osmòtica entre la creació artística i la terra que l'acull
Molta bicicleta, de carretera i de muntanya, i benvingudes siguin -gràcies Purito i la Massana-; gravacions de cinc 'Cuines' de TV3 a cinc restauradors del país per emetre's a principis d'octubre -gràcies Tana Collados i Andorra Turisme-; i una gran exposició artística visible arreu del país a l'Andorra Land Art -gràcies Pere Moles i la trentena d'artistes involucrats en el projecte. Són només tres exemples d'actualitat que bé servirien per fer callar Rabells, Errejons i els Iglesias de torn quan utilitzen el nom d'Andorra per insultar en els seus mítings i actes de campanya.
Però no volia escriure sobre aquests darrers, ni tampoc sobre ciclisme que no en sóc pas aficionat, ho era de jove quan tots els esports em queien bé; ni de menjars, que jo em defenso cuinant en la intimitat de casa. Però sí que ho vull fer d'aquesta brillant biennal que ha convertit molts racons del país en un immens marc d'exposició: Andorra Land Art.
Ho vaig llegir en algun lloc, no recordo quin i ja em sabrà perdonar l'autor de la frase per no citar-lo, però sens dubte la vaig trobar encertadíssima a l'hora de fer-ne una definició: l'art que emana de la terra. És poesia pura associada a cada un dels racons on s'encabeixen les obres d'art, forjant una relació osmòtica entre la creació artística i la terra que l'acull.
Obres per a tots els gustos, algunes d'una bellesa plàstica que sobrepassa l'imaginable, com les 'Vaques' de Toni Cruz a Sant Joan de Caselles, o d'altres observades des de la incomprensió -jo el primer- com els 150 metres de tira blanca a la tartera de Carroi, la 'Longitud sense amplada' de Miquel Mercè; però cap d'elles deixa indiferent i ajuda a entendre el propi entorn en el qual estan ubicades.
Estic convençut que Land Art ha vingut per quedar-se, perquè ens aporta més valor al nostre paisatge natural i cultural. Sí, més encara.
