L'art de la terra

Tot és a punt. D’aquí a unes poques setmanes, i durant un mes, tot el país serà l’escenari de la bienal Andorra Land Art. Sí, ens fascina la terminologia cosmopolita de l’anglès, i és cert que el terme Land Art és genèric i universal. Però l’Art de la Terra sonaria igualment potent, genèric i universal, i ens connectaria amb el nom d’aquell parlament antic, essencial. Però és igual, el branding ens condiciona i poca cosa s’hi deu poder fer.

A Andorra tenim precedents il·lustres d’intervencions artístiques sobre el paisatge. A falta d’un megalitisme tan solvent com el que hi ha a les valls veïnes, la tradició ens assenyala les grans argolles de Fontargent, que va fer plantar l’emperador Galiè per marcar la divisòria d’aigües entre la Mediterrània i l’Atlàntic. Francisco de Zamora, a les acaballes del segle XVIII, les va anar a buscar, i de poc que no s’hi queda pel camí. Tot i que no les va saber localitzar, l’autor del Politar andorrà, mossèn Puig, li va escriure que tenia el testimoni d’una pastoreta que les havia vist, i que tenien «una espècie de lletres en son ruedo». L’escultura que hi ha a Arcalís de Mario Staccioli, que forma part del conjunt finançat in illo tempore per la CASS, n’és un homenatge.

Aquesta connexió entre l’entorn i la intervenció artística permetrà a una trentena d’artistes, molts d’ells del país, modificar i potenciar la relació que tenim amb el paisatge andorrà, urbà i natural. Des de la rambla Molines, a la tartera de Carroi, als estripagecs que retallaran el cel a Sorteny: tot el país fet un llenç, un estudi, un taller.