L’edat mitjana

Es pot viure sense whatsapp, en dono fe (encara que tothom esperi resposta a missatges que no has llegit). I es pot anar pel món sense haver d’estar connectat les vint-i-quatre hores del dia

Ni mai ho hagués dit: em queixava l’altre dijous de la poca bateria dels mòbils, que fa que visitem, de tant en tant, el paleolític. Doncs bé: divendres, el mòbil que tinc va lliurar la seva placa base a l’enginyer suprem, després d’uns dies de fer el ruc. Com que la substitució d’aquestes andròmines no és automàtica (si no ets Rockefeller), des de fa una setmana vaig pel món amb un humilíssim mòbil xinès, la màxima sofisticació del qual és un llum molt útil i una ràdio que no sintonitza gaire bé i que, oh meravella, perquè funcioni l’altaveu ha de tenir un auricular connectat (imagino que per fer d’antena).

M’he projectat, doncs, cap al passat. Exagerava, l’altre dia. No anem al paleolític, però sí cap als anys noranta, que és tan com dir a l’edat mitjana. Al món dels SMS, recorden? Sense twitter, sense mapes, sense fotos, sense correu… Em pensava que no ho portaria gens bé. Que el tecnoaddicte que viu dins meu s’angoixaria, que no podria aguantar i que buscaria una solució de compromís. Però no. Ho suporta amb una certa dignitat.

Es pot viure sense whatsapp, en dono fe (encara que tothom esperi resposta a missatges que no has llegit). I es pot anar pel món sense haver d’estar connectat les vint-i-quatre hores del dia. Es pot fer, de la mateixa manera que no cal anar en cotxe a tot arreu i un carro amb un cavall també t’hi porta, i que pots escalfar-te amb un foc a terra en comptes de tenir calefacció. Tot és possible. Quan arribi l’apocalipsi nuclear, estaré preparat.