Dijous passat, el Congrés dels Diputats va prendre en consideració una proposició de llei del Parlament de Catalunya sobre la despenalització de l'eutanàsia i l'ajut al suïcidi, impulsada per l'associació Dret a Morir Dignament (DMD). És la primera vegada que una iniciativa legislativa sobre la matèria supera aquest escull. De manera quasi paral·lela, dia 3 de maig, el grup parlamentari socialista presentava al registre de la Cambra una proposició de llei parcialment coincident. Sembla que ha arribat l'hora d'emprendre decididament un canvi normatiu encaminat a legalitzar l'ajut a morir.
Actualment, en una regulació que s'ha mantingut intacta des que es va aprovar, l'any 1995, l'article 143.4 del Codi Penal castiga amb una pena d'un any i sis mesos a sis anys de presó qui causi la mort d'una altra persona que ho hagi sol·licitat de manera expressa, seriosa i inequívoca, i que pateixi una malaltia greu que l'hagi de conduir necessàriament a la mort o que li produeixi uns patiments permanents greus i difícils de suportar (eutanàsia). Si no es causa, sinó que es coopera activament en el suïcidi del malalt, la pena oscil·la, en canvi, entre els sis mesos i els dos anys de presó (assistència al suïcidi).
Quan el poder públic limita l'autonomia individual (i més encara quan ho fa a través de la reacció penal), té la càrrega de justificar-ne els motius. Si prescindim d'arguments centrats en la intangibilitat o sacralitat de la vida (de naturalesa religiosa i, per tant, inacceptables com a guia de les polítiques públiques) i d'explicacions paternalistes vinculades a la convicció que la vida sempre constitueix un 'bé' per si mateixa, encara que el seu titular no la reconegui com a tal (ja que en determinades circumstàncies és justament la mort la que adquireix aquesta condició), l'única raó que podria legitimar la prohibició de l'eutanàsia és l'anomenada 'capavallada llenegadissa' (‘Slippery Slope’). La idea que hi ha al darrere és el temor que obrir la porta a l'ajut a morir ens aboqui a una situació d'abusos perquè no resulti possible establir mecanismes de control que garanteixin que només s'aplicarà a qui lliurement ho desitgi i reunesqui els requisits legalment establerts a aquest efecte.
Aquests recels es poden esvair si tenim en compte que riscos d'aquest tipus mai s'han concretat en un àmbit tan proper com el del dret del pacient de rebutjar tractaments mèdics (quimioteràpies i radioteràpies, intervencions quirúrgiques, transfusions salvadores, respiradors artificials, etc.), reconegut com a fonamental pel Tribunal Constitucional. D'altra banda, en les experiències de dret comparat despenalitzadores de l'eutanàsia (en el nostre marc més immediat, Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg en serien les referències més clares) no hi ha res que apunti a l'existència de males pràctiques. I en aquest sentit les proposicions de llei que hi ha actualment sobre la taula ja preveuen (expressament o amb la remissió a una futura legislació sanitària) mesures cautelars orientades a neutralitzar eventuals disfuncions: plasmació de la sol·licitud per escrit, intervenció al llarg del procés de dos metges i d'una comissió verificadora que constatin la concurrència de les condicions legalment requerides, terminis d'espera que permetin la reiteració de la voluntat de morir, etc.
Dit això, la qüestió més controvertida a la qual s'enfronta qualsevol proposta despenalitzadora se centra a determinar l'univers de supòsits en què es podria accedir lícitament a l'ajut a morir. Sembla clar que l'exigència del caràcter terminal de la malaltia o proximitat de la mort (com en alguns estats nord-americans), no resulta satisfactòria, ja que exclouria persones en situacions de dependència dramàtica (malalts d'ELA o amb distròfies musculars progressives, seccionats medul·lars, etc.). A partir d'aquí s'obren alguns interrogants: entre d'altres, si caldria incloure-hi, com en els Països Baixos i Bèlgica, els diagnosticats inicials d'alzhèimer que no desitgen travessar el deteriorament irreversible que els espera (cas previst, per exemple, en la proposició socialista), les persones deteriorades per una edat molt avançada (com el científic australià de 104 anys que s'ha suïcidat amb assistència mèdica aquesta mateixa setmana a Suïssa) o els menors madurs en situacions de gran patiment.
Convé en tot cas insistir en una idea fonamental: permetre no és obligar i qualsevol persona pot optar per esperar que la mort li arribi d'una manera natural, fins i tot en les condicions més dures, si aquesta és la seva preferència personal, i cap regulació despenalitzadora la forçarà a avançar aquest moment. Però prohibir sí que és obligar: obligar a continuar patint a qui no vol fer-ho. Ningú voldria viure el drama inhumà de Joe Bonham a 'Johnny va agafar el fusell' (Dalton Trumbo, 1971), o de Maggie 'Mo Cuishle' a 'Million dollar baby' (Clint Eastwood, 2004), però en cas de trobar-nos-hi segur que molts agrairíem disposar legalment d'una sortida digna que ens permetés estalviar-nos un suplici tal. D'això precisament es tracta.
