OPINIÓ

L’emoció de censura

Arran de la Llei Fonamental de Bonn del 1949 s’imposava que una moció de censura havia de ser constructiva, és a dir, que havia d’incloure un candidat alternatiu a la presidència del govern per poder-la presentar, i aquesta circumstància se suma als altres difícils requisits que se sol·liciten per tal de poder-la registrar. Ciudadanos tot sol, posem per cas, no ho pot fer perquè no disposa d’un nombre de diputats a bastament; Podemos i els socialistes sí, i aquesta legislatura, de fet, ja ho han fet. Amb aquestes circumstàncies, efectivament, les mocions que s’han presentat al Congrés espanyol hom les pot comptar amb els dits d’una mà.

La primera transcorria l’any 1980, quan un Felipe González amb moltes ganes de ser nomenat president plantava cara a un govern de la UCD que havia començat a esfilagarsar-se com un calcetí –talment el PP actual, vaja. L’andalús exercia de cap de l’oposició i s’oferia com el candidat alternatiu a Adolfo Suárez si obtenia més vots que ell. Era previsible que no reeixiria, però diuen que González va sortir molt reforçat d’aquella contesa que prefigurava la històrica victòria, al cap de dos cursos, de l’octubre del 1982, amb més de dos-cents diputats. I el centre s’enfonsava de devers 168 a 12 diputats en la caiguda més pronunciada d’una força espanyola.

El 1987, Fraga ja havia decidit retirar-se de la política estatal per partir a la seva Galícia natal i fou substituït pel cap de cartell dels populars andalusos, Antonio Hernández Mancha. Com que no era diputat sinó senador, a Hernández Mancha li hagueren d’afegir una cadira més al Congrés per poder presentar la moció de censura i enfrontar-se al president González, que gaudia d’una majoria absoluta folgada de devers 185 escons, amb la qual cosa els conservadors no tenien cap mena d’opció de guanyar. Només hi va donar suport el seu propi partit i Unió Valenciana. Es tractava de donar-lo a conèixer, però es veu que tot plegat va ser un desastre i el pobre Hernández Mancha no trobava ni els papers que havia de llegir. Per rebatre’l va bastar amb el vicepresident Alfonso Guerra. La seva imatge va quedar tan tocada que al cap de poc temps abandonaria la primera línia política. Fraga tornaria a agafar el timó de la formació, reconvertiria Aliança Popular en el Partit Popular i poc després desembarcaria Aznar. Molts anys després, tornaríem a trobar Hernández Mancha als papers, però als de Panamà...!

Després que el PSOE s’abstingués en la investidura de Mariano Rajoy, Pablo Iglesias presentà una moció de censura per fer que els socialistes es retractassin i tornassin a votar Rajoy o donassin suport a la seva enverinada moció. Això ha succeït en aquesta mateixa legislatura i, de la mateixa manera que el delfí de Fraga el criticaren tots els partits, el mateix va passar amb Pablo Iglesias. 

La sentència del cas Gürtel deu haver menat Pedro Sánchez a presentar la quarta moció de censura de la història de la democràcia. En el moment que lliur aquest article, Ciudadanos la rebutja i confirma que votarà en contra de Sánchez perquè creu que és millor una moció instrumental que imposi un candidat interí (suggereixen noms com els de Solana o Redondo) que ens condueixi a unes eleccions que es convertirien en un plebiscit per veure qui volen que sigui el president –ja que sembla que si no és Rajoy, serà Albert Rivera–; Podemos, que a principi de setmana ho havia de consultar amb les bases perquè va veure que el tema del xaletarro els sortia prou favorablement, diu que votarà que sí; el crucial PNB, que inicialment ni havien estat cridats pel PSOE, podrien dir que sí, i els catalans del PDeCat sostenen que no es pot repicar i anar a la processó (fa dos dies el PSOE combatia en una subhasta amb C’s i PP per veure quin era més espanyolista de tots tres i ara fa comptes governar amb els independentistes!), i Joan Tardà, d’ERC, que Sánchez no té ni la més mínima educació ni cortesia envers els altres partits. Però, cansats de Rajoy i amb l’esperança de sortir del 'Buclés', els catalans hi votaran a favor. I per la seva banda, els barons del PSOE li han marcat una línia vermella amb els independentistes, però a hores d’ara pareix que la quarta moció és bastant més perillosa que les tres anteriors.

Etiquetes