L'espera

Potser és que m'he fet (massa) gran, i el record d'aquelles amables i tranquil·les fogueres de barri de la meva infantesa són una pura idealització del passat. El cas és que d'uns anys ençà la revetlla de Sant Joan se m'ha fet una festa antipàtica, extremadament incòmoda. Hi fa molt, naturalment, la veneració obsessiva pel soroll dels petards, un culte contemporani i impostat, que ha fet fugir esperitada tota la màgia que, en algun moment, havia tingut la litúrgia del foc. La dimensió estètica dels embolcalls i la publicitat de la pirotècnia donen l'exacta mesura del punt a on ens trobem. Ara, les primeres imatges de la revetlla que em poden venir al cap són la d'un gos innocent amb atac d'ansietat i la d'una bústia rebentada per un tro. No passa res, naturalment, l'endemà tot torna a la calma i fins l'any vinent. Però sort en tenim de les falles, que són la nostra alternativa ancestral i pirinenca. De Saún fins a Andorra, batega encara el ritus primigeni, una relíquia viva, mantinguda amb orgull per les comunitats que l'han recollida dels avantpassats i que la transmetran a les generacions que empenyen. El mes de desembre, a Namíbia, si-déu-vol els entesos de la UNESCO certificaran la seva inclusió en el repertori del patrimoni immaterial de la UNESCO. Ha estat un camí llarg, d'autoconeixement i de destil·lació del que és essencial de la festa. D'ensenyar cap a fora i d’entendre cap dins, d’aconseguir unitat en els objectius i diversitat en les aproximacions. Es fa llarg esperar, que deia la cançó, però en l'espera hi ha l'esca del plaer.