Aquesta setmana, un dels policies locals de Palma acusat de corrupció va ser enviat a la presó per haver fet el gest de disparar a una testimoni, exparella seva, per a més informació. A la notícia de l’ARA Balears penjada al Facebook, hi vaig afegir el meu dubte sobre quin tipus de control psicotècnic podia haver passat un guarà com aquest. Els que en saben més que jo, tot d’una em qüestionaren que fes una confusió, involuntària però molt comuna, entre el que són les malalties mentals i el que només és pura maldat. Una confusió, un prejudici que estigmatitza el malalt mental. Tenen raó, no poden ser els tècnics els que determinin la idoneïtat d’un home que, en lloc de protegir, amenaça, i que quan ha de vetllar pel compliment de la llei, se situa al costat dels delinqüents. No hi ha proves que ho puguin diagnosticar perquè la delinqüència no és una malaltia i, per això, no es tracta: es castiga. Aleshores, qui ha fallat perquè un servidor públic (molts, en aquest cas) perverteixi la seva funció fins al delicte? Qualcú ha de vetllar perquè no passi. La solució és molt senzilla, no necessita ni grans estructures ni complexos organismes de control; no calen sofisticats aparells ni enrevessats mecanismes, basta l’ètica. L’ètica de tots. Evidentment, no es pot exigir a qui està disposat a obviar-la en nom del benefici particular. Però hem de suposar (ens convé suposar) que, a una institució com la Policia Local de Palma, aquests elements són excepcions, disfuncions previsibles en qualsevol col·lectiu. Per tant, és la majoria no corrupta la que deixà en guaret l’ètica, s’estimà més no saber o callà perquè així ho volien els que estaven més amunt, els polítics.
