OPINIÓ
Opinió 05/10/2016

L'habitació del fons i la tele petita

3 min

Na Sebastiana va néixer el 15 d'agost de 1931 i cada 20 de gener la telefon per donar-li els molts d'anys. Quan fa anys normalment la veig, perquè som a Mallorca, llavors ja li dic en persona, com vaig fer fa un mes i deu dies.

La meva padrina sempre ha estat preciosa: tenim una foto en la qual ben bé que sembla una actriu d'aquelles en blanc i negre. És rossa, baixeta i amb una veu molt característica, com ascendent, com si les frases les acabàs sempre més agudes que quan les comença. Quan mon pare feia feina els horabaixes en un laboratori fotogràfic de prop de ca seva i jo m'hi quedava, ens preparava, al meu cosí i a mi, un tassó de llet de vaca teba, el meu amb molt de sucre. Ara som incapaç de beure'm un tassó de llet de vaca, encara que dugui quantitats ingents de sucre, però record que m'encantaven aquelles tasses vermelles de plàstic i que fossin per a nosaltres. I ens posàvem davant la tele del menjador a veure, si el padrí ens deixava, el Club Súper 3. També era tot un al·licient poder jugar amb la Master System II del meu cosí a l'habitació de la tele petita. La meva padrina no devia entendre quina gràcia hi trobàvem a ser allà davant sota efectes gairebé hipnòtics i veure'm pitjar tots els botons alhora i acabar marcant un gol per pur atzar o guanyant –molt esporàdicament, ho reconec – el meu cosí a l''Street Fighter II' convertida en una Chun-Li. No ho devia entendre però li era igual, perquè ens deixava ocupar-li l'habitació del fons de la casa i la tele petita en què ella hi va anar mirant 'Poble Nou', 'Nissaga de poder', 'Laberint d'ombres' i el 'Cor de la ciutat'.

Un estiu que vam anar a l'Arenal a passar uns dies, me'n record que ens preparava magdalenes valencianes xapades per la meitat i amb crema de xocolata enmig i ens ho menjàvem abans d'anar a la mar o de tornar-ne. I record que era molt feliç: era estiu, ens dutxàvem al balcó, teníem vacances i la padrina era per a nosaltres. Em va tocar anar a missa però, malgrat no creure-hi i no entendre-ho massa, hi anava amb ganes perquè volia dir passar una estona amb ella i amb això en tenia a bastament. Però l'adolescència va arribar i la família, a vegades, es transforma en una mena de grup de persones que estimes però que veus quan toca perquè quin-pal-tot-jo-vull-fer-el-que-vulgui i no te n'adones i ja vius a Barcelona i, de cop, havent-te acostumat a l'enyor i tenint-lo calculadíssim després de dotze anys de travessar el bassiot, hi ha un primer avís seriós que la padrina no hi serà sempre. I l'enyor, és clar, es multiplica.

L'altre dia la vaig anar a veure a Son Espases i tot d'una em va reconèixer, malgrat la desorientació hospitalària, i jo vaig ser molt feliç. I seré molt feliç quan la propera visita sigui al Joan March o a la butaca del menjador de ca seva i tot d'una em conegui i em demani si vull berenar. Ja no hi hauran magdalenes ni tassons de llet, però cada vegada que li agafi les mans petitones i plenes de relleus seré conscient de la vida que ens ha regalat i de la sort que hem tengut. Perquè acceptar la irreversibilitat de les coses, malgrat costi, ens encamina a poder abraçar amb amor i tendresa allò que la vida –i la mort– ens posen al davant.

stats