OPINIÓ

L'hivern interminable

Manca, objectivament, aquests dies una mirada rigorosa i atenta. El present més immediat ens adverteix que potser no es perceb, però quelcom es perd. Els errors haurien de servir per esmenar un comportament polític que va deixar de ser-ho en el moment que l'èpica i cert messianisme es varen imposar. No es tracta de fer un exercici feroç d'autocrítica, de qüestionar-ho tot, bastaria observar el camí per on s'ha passat i intentar afavorir d'alguna manera, de mitigar el dolor i l'angoixa d'una població que sap molt bé d'on venen els cops, però no acaba d'entendre que potser no és bo seguir apagant el foc amb més benzina. Hi ha moltes maneres d'encendre un foc i mai el resultat no és el mateix. Des del pou només es veu claror, és sortint del pou on es pot contrastar la magnitud del foc, causes i conseqüències. No es tracta d'alliçonar ningú, ni des de la comoditat qüestionar a tothom que ha donat la cara honestament, malgrat que en alguns casos s'han abandonat les formes i l'amor propi, tot desafiant a l'evidència més implacable per allò de veure qui tira la pedra més lluny.

Costa parlar de desfeta quan la lluita és eterna, però es va intentar escurçar el camí per viaranys i colls ben complicats. Així són les coses quan només hi ha un full de ruta i no hi ha gaires ganes d'avançar- se, ni que sigui mentalment, als esdeveniments pel costat per allí on es poden tòrcer. No es podia concedir poder a la improvisació, no es podia cedir davant la por, sobretot quan s'inicien processos d'aquest calibre es fa imprescindible ser coherent amb el discurs. El percentatge de població a favor d'aquesta opció era i és ben respectable i rellevant a l'hora de configurar un nou govern que sigui certament democràtic. També, en altra mesura, ho era el percentatge de població que no hi estava d'acord. Vistos els últims resultats, semblen molt menys rellevants els segments de població que no estan en un costat ni en l'altre, i que potser estaven d'acord a fer-se escoltar, i tenen clar que formen part d'una ben antiga nació, però que no donaven o donen suport a les formes. No oblidem que quan el Pujolisme anava bé era allò de “ja ens trobarem!” i l'”ara no toca”. Després “ja ho tenim a tocar” i aquell que en dubtava quedava automàticament fora de tot. Els mitjans en tenen una molt gran responsabilitat. Aquest sector que queda engrunat i silenciat, òbviament, es decanta per la democràcia i no són pocs els que en veien venir el resultat final, alguns botaren del vaixell i es llançaren a l'aigua.

Un d'ells al·legava motius familiars i no “estar disposat a perdre el patrimoni”. Vaja! Pel cantó dels escèptics no som pocs els que familiarment ho vam perdre quasi tot a l'hivern de 1939 i per això mateix no estàvem disposats a perdre l'únic que hi vam guanyar: la dignitat.

Etiquetes