Mentre Barceló s’enroca, càrrecs públics de MÉS als quals pagam tots (en el cas d’alguns sense que sapiguem per a quina feina en concret) continuen insultant periodistes i qualificant de “detall” la crisi més greu del Govern d’ençà que ha començat la legislatura. Gran estratègia.
El primer pacte d’esquerres va caure per l’ecotaxa –quan l’aplicació de l’impost sí que era una qüestió de principis–; el segon, per la crisi econòmica, i el tercer du camí d’estavellar-se per l’entestament de la formació –que cada dia té més poc d’eco i gairebé res de sobiranista– en justificar allò que sembla injustificable.
Algú els hauria d’explicar que el cordó sanitari per salvar la legislatura no consistia a carregar-se Ruth Mateu i un parell dels seus directors generals –en l’operació política més surrealista dels darrers anys–, sinó a rellevar el presumpte líder de l’organització i de la part que aquesta té a l’Executiu. No entr a valorar l’encaix jurídic dels contractes de la discòrdia –això ja ho farà el fiscal Carrau, i abans del que es pensa–, però estic convençut que si una manera determinada de procedir ha acabat en l’expulsió, per primera vegada, d’un militant i en el cessament d’una consellera, el més lògic és que el màxim responsable d’allò que fa MÉS al Govern també plegui... llevat que Barceló sigui un element decoratiu, cosa que s’hauria d’haver advertit a qui el van votar fa dos anys.
El lideratge no consisteix a ser bona persona (l’única lloança que he sentit del vicepresident en les darreres setmanes), ni a quedar bé a les fotos, ni a encaixar bé les crítiques. Tampoc no és que haguem conegut gaire líders polítics al nostre país com per referenciar allò que tenim ara, però tal vegada el lideratge comporta marcar agenda, arriscar a favor dels que necessiten que s’arrisqui per ells, decidir en els temes on més complicat és banyar-se... i també cuidar els ‘detalls’: triar bé el teu equip de feina (quina opinió tenia Pilar Carbonell sobre els docents que lluitaven contra el TIL?), tenir una política de comunicació coherent, telefonar als companys cessats després d’una crisi de Govern que has generat tu mateix... I, per sobre de tot l’anterior, deixar-ho anar quan la conjuntura i el seny (i no només Podem) et demanen que ho facis. Aquí resideix la categoria.
Si malgrat tot el que s’ha conegut en els darrers dies, Barceló fos un gran vicepresident o un conseller de Turisme valent, la seva dimissió encara es podria discutir; però quan només els hotelers (de tant en tant) aplaudeixen la seva inerme gestió, el dilema resulta gratuït.
PD: En lloc d’intentar fer pinya entorn de Barceló, els governants de MÉS es podrien decidir d’una vegada a tomar la pedra de la Feixina, però, clar, deuen pensar que (també) aquest tema és millor no tocar-lo.
