Publicitat
Publicitat

Llaços

Algun dia caldria fer una reflexió col·lectiva sobre les relacions amb els veïns del sud, sobre l’estranya pulsió que fa encendre els ànims anticatalans i, en alguns casos, manifestar-se amb virulència i perdre els papers

L’altre dia mirava 'Argo', la magnífica pel·lícula que relata el rescat de sis diplomàtics que van refugiar-se a l’ambaixada canadenca de Teheran després de l’assalt de la legació dels EUA, l’any 1979. A les escenes americanes es veu com els llaços grocs en record dels ostatges que els guardians de la revolució tenien tancats a l’ambaixada eren omnipresents, o sigui que la cosa groga reivindicativa ve de lluny. Però Andorra no és pas Virgínia, i la tímida acció del CDR andorrà d’omplir de cintes grogues algunes baranes significades del país ha estat fugaç, i han durat el que dura un gelat al sofà d’un deprimit: tan aviat com els penjaven desapareixien. Em van aconsellar que em mirés els comentaris a les xarxes i als diaris, però, després de llegir-ne alguns, ho he deixat córrer, per salut mental. Ja sé el pa que s’hi dona. Algun dia caldria fer una reflexió col·lectiva sobre les relacions amb els veïns del sud, sobre l’estranya pulsió que fa encendre –un cop més– els ànims anticatalans i, en alguns casos, manifestar-se amb virulència i perdre els papers (emparats, això sí, per un còmode anonimat). Certament, els talls de la carretera no han ajudat a fer amics, però la cosa ve de més lluny i no sembla tenir un origen clar. Inseguretat? Complex d’inferioritat? Dèficit d’empatia? Complex de superioritat? Crisi identitària? Supremacisme? En qualsevol cas, faria falta fer entre tots una reflexió serena i constructiva, perquè tanta fúria més o menys continguda no és bona per al fetge ni per al benestar general.

Etiquetes