I AQUÍ

Llepolies i Pep Lemon a més de lluentons i cava

Podem fer d’ofesos hipòcrites i criticar que la Nit de l’Art de Palma és un mercat de vanitats mel·líflues, pròpies d’una festa de polls entrats en costura i més preocupats perquè et vegin que per veure. Però fer aquest discurs d’immaculats exquisits no és ni original perquè, després de 20 edicions d’aquest gran acte social, queda sobradament palès que no pretén ser altra cosa i que, quan ho pretén, ho fa en petit comitè allunyat dels focus, com és el cas de les prèvies exclusives per a grans col·leccionistes i altres vips. Crítiques a part, el model funciona, i amb èxit. I no s’albira que necessiti reinventar-se –paraula pròpia d’aquest ambient– per garantir la seva continuïtat. Si no pretén ser altra cosa i el segment de població que s’agrada part d’ella no minva ni s’extingeix, per què hauria de canviar? Basti dir que hi ha doblers públics pel mig per exigir anar sempre més enllà, almenys pel que fa a la incidència social. Amb els doblers de tots s’ha de tenir vocació universal, d’abastir més gent i més diversa cada vegada. I això ni és fàcil ni té resultats a curt termini, però cal exigir-ne el plantejament immediat. Per què uns governants que s’omplen la boca de la importància de l’ensenyament no aprofiten la predisposició del món expositiu per fer el Dia de l’Art, la versió infantil i didàctica de la Nit? Acostar l’art als escolars és socialitzar-lo de veritat. Està bé això de lluentons i cava amb excusa artística, però imaginau el poder de canvi que tindrien llepolies i Pep Lemon com a estímul i no reclam. Reclam, perquè en el Dia de l’Art no hi podria haver passeig indolent i de passarel·la perquè serien necessaris guions participatius. Ho intentam?