Lletra lligada

Diuen que aprendre a escriure com els notaris del segle XIX ja no serveix per a res i que el futur passa per l’eficiència i l’aprofitament del temps lectiu

Una confusa informació procedent de Finlàndia, far, llum i guia de la pedagogia mundial, ha fet encendre els senyals d’alarma: allà dalt han decidit deixar d’ensenyar cursiva —la lletra lligada— per passar directament a les lletres de motlle. Diuen que aprendre a escriure com els notaris del segle XIX ja no serveix per a res i que el futur passa per l’eficiència i l’aprofitament del temps lectiu. Potser sí, que tenen raó. Recordo com si fos avui el dia en què la madre Espar ens va començar a alliçonar sobre la manera de fer palotes, el primer pas pel procel·lós món de la cal·ligrafia: em vaig aixecar del pupitre i li vaig comunicar amb tota solemnitat que allò que ens havia manat era molt però que molt difícil.

Després, més o menys, vaig aprendre a escriure. Vaig tenir les meves diferències amb el professor Font sobre els punts que, en teoria, han de coronar les is, fins que em va obligar a passar un dissabte al matí assajant l’ortodòxia. Durant la major part de la meva vida adulta vaig anar desenvolupant una curiosa lletra de metge, que a primer cop d’ull semblava una gòtica cusiva, amb estranyes lligadures, refistolades cues de les des, fins que me’n vaig adonar que allò cada dia era més il·legible, fins i tot per a mi, que n’era l’autor. Ara, sempre que he d’escriure alguna cosa a mà —cosa que, ai, s’escau cada vegada amb menys freqüència— faig servir una cosa estranya: una lletra d’impremta lligada. Estem al cap del carrer.