Opinió 19/02/2020

Lletres perdudes

La literatura perduda va més enllà dels manuscrits que s’esvaniren o es cremaren al llarg dels segles

i
Josep Carles Laínez
2 min

Estàs passejant per un carrer de vila, o baixant l’aiguavessant d’una muntanya. O potser t’ocorre mentre nedes mar endins. És indiferent el lloc i la manera: les gràcies dels déus són incopsables, i les reps amb reverència. Una idea, un llamp en la ment, un vincle no esperat, creua l’horitzó de les neurones. Et sents commogut, i sobretot mogut a posar per escrit el que consideres un do, un regal de conceptes o de paraules, o tan sols un tema suggestiu sobre el qual escriure. El tens, és teu, poc importa si algú l’ha tractat abans, en quina llengua ho ha fet, i l’èxit assolit amb la hipotètica troballa. Tanmateix, un semàfor en roig, de sobte el tronc d’un arbre que s’assembla a un drac antic, o el fregament d’un peix o de qualsevol cosa marina impensable, et trau de l’obnubilació, torna a inserir-te en la realitat per la força, i la immediatesa de la vida et fa fora del teu propi món, d’una incerta saviesa tan esquívola. La idea, la imatge, desapareix.

La cerques, però no la trobes. La tornes a cercar, i continues sense trobar-la… Matiso: no la trobaràs mai. Ja no. Tal volta se’t donarà l’accés a quelcom paregut, però sabràs, amb completa certitud, que aquesta nouvinguda no era la inicial, almenys no així, no amb aquesta vestidura. De ben segur, el llamp o la imatge colpidora tenia la forma d’un recurs per a un article, o per a un vers, o la rèplica d’un personatge en un drama, o qualsevol altra cosa sense importància, tot i que absolutament transcendent; literatura, al capdavall, i, a més a més, íntima; o literatura amb majúscula… i desapareguda per sempre.

Poques vegades coneixem les pàgines perdudes d’un escriptor. Si ell no en parla, només serem arribarem a les transcrites. Les altres, extraviades o rebutjades, s’equipararan a les opcions que una persona desestima quan en tria una en concret, i renuncia a la resta. Les obres literàries o filosòfiques serien, doncs, no el resultat de les reflexions d’una persona, sinó allò que va romandre quan el pensament se li oferia lliure. Són un descart, el que resta de totes les idees possibles. Són derelictes del naufragi. No és que allò que es va perdre fos millor: era distint. No era més complet, sinó més originari. No era més pur, ja era abans. No sempre succeeix açò, és evident, i una idea s’erigeix i predomina des del començament d’un escrit –abans de l’ortografia, explico–, i queda en l’imaginari per a noves projeccions i circumloquis.

La literatura perduda va més enllà dels manuscrits que s’esvaniren o es cremaren al llarg dels segles. Està dins de cada ésser humà que deixà d’escriure allò que podia.

stats