OPINIÓ
Opinió 01/04/2017

Llibertaris

i
Antoni Trobat
3 min

No som anarquista. No venc de cultura llibertària. Tota la vida, però, han estat a prop meu. Són part indissociable, elles i ells, de la meva educació sentimental i política. Des dels catorze. Quan amb l’amic de l’ànima pujàvem aquella escala fosca –ben enfront de l’antic Círcol Mallorquí reconvertit en suposada seu de la sobirania dels pobles de les Illes– i anàvem a culejar llibres i fanzines a l’Ateneu Estel Negre. Del sioux Leonard Peltier i l’afroamericà Mumia Abu-Jamal a Escohotado i les seves drogues; de les dones indígenes a la memòria del 37 –Homenatge a Catalunya d’Orwell!– i dels camps nazis. De l’antifeixisme de barriada, futboler i de combat a les subcultures musicals, mestisses i anglosaxones, que, curiosament, triomfaven a la Part Forana (necessit una tesi ja que expliqui el boom punk al Llevant nostrat!). El moviment insubmís i antimiltarista. Naturisme i veganisme i molts ismes. SHARP i RASH i acrònims que ja no tenia dins el cap –putes anys noranta!–. Aquella murciana pèl-roja de la CNT que milfejava i pul·lulava per la UIB. L’okupació com a escola. I S’Eskola (Sant Lluís Gonzaga!) o Ses Vies com a experiència. L’Assemblea d’Estudiants de Ciutat i la forja de valors compartits entre 'indepes' i ells. Tenir amics punks (heu llegit ja la inflamant 'Breu història del punk a Mallorca' de l’admirat Tomeu Canyelles?) encara que tu no ho fossis. N’Ignasi de Llorenç. N’Aina. El xilè exiliat, i torturat pel pinotxetisme, Héctor Pavelic. N’Albert Herranz i les seves estimulants curolles editorials. L’eivissenc Evarist. El meu estimat Peter de Echave, de la seva cresta com a portaveu del Moviment d’Objectors de Consciència a documentar els darrers dies del migrant Alpha Pam, assassinat per l’anterior Govern. En Carlos, l’asturià. El crack de n’Iñaki Aicart. En Xe Mas, entranyable vell amic, i el seu anarcoecologisme irreductible que ara pren cos, també, a Terraferida. N’Andreu. Un feminisme autònom que ens va marcar camí quan eren hores baixes. Projectes comunicatius que han acabat quallant en Contrainfo.cat. Bibliotecaris, carters, cuiners, treballadors de missatgeria ecològica i, sempre, beneït segle XXI, algun intent de pagès (vull una altra tesi sobre les tipologies d’oficis que els he conegut!). Una munió de personatges i fets i sensacions que m’han estat transcendents i útils. Que m’han fet millor.

Certament, les dues tradicions, les dues ànimes llibertàries, 1977 i 1936, la punk i la milicianaenciclopedista, han estat ben presents per als mallorquins polititzats de la meva generació. I ens han fet bé. Lluny està Mallorca, malgrat el pes anarcosindicalista a alguns indrets del Raiguer i de Palma els anys vint i trenta –estudiats pel col·lectiu Els Oblidats– i malgrat figures com el mític bakuninista llucmajorer Francesc Tomàs i Oliver, de territoris germans com Catalunya. Però tanmateix, crec que pot dir-se que l’hegemonia del món juvenil contestatari illenc des de la segona meitat dels noranta fins al segle XXI va ser fonamentalment en dues mans: l’esquerra independentista i els anarquistes. L’historiador Xavier Díez explica que el vertader fet diferencial català és l’anarquisme. No li manca raó. En un marc més ample, de Països Catalans, cas principatí al marge, segurament encerta en clau antropològica. Hi ha quelcom de profund, d’íntim, que lliga amb una individualitat antiestatista que a pics he esmentat i que fa que una part significativa, possiblement de forma inconscient, del nostre ser civil, se senti còmode en l’essència llibertària.

En ocasions m’han irritat ferm, els anarcos. La tendència al caos i el defugir l’ordre pel que fa a l’organització, que se’ls col·loca com a santbenet, com a tòpic –i que molt sovint no es correspon gens amb la realitat– és quelcom que vaig viure intensament en etapes militants anteriors. L’anar per lliure en excés o l’allunyar-se d’estratègies comunes o unitàries ens posava negres als que veníem del sobiranisme d’esquerres. El fet que alguna singularitat del seu món, de la franja vella, no entengués la causa de l’emancipació nacional quan parlàvem de casa nostra em crispava, també. Però a la fi, amb pros i amb contres, és infinitament més el que m’han donat, el que m’han ensenyat. Perquè sempre hi són. Perquè són lleials, a més. Un valor indispensable, a la vida.

En dies de merda, poc estimulants per als que tenim vocació col·lectiva, política en el sentit més hel·lènic que pugueu trobar a aquest terme, tenir present els anarcos et salva. La seva tendresa, la seva bonhomia una mica de salvatge originari i bo, roussonià, la seva convicció fresca, fora de tota cobdícia, em retorna la confiança en les persones. Contra l’estupidesa i els mesquins. Contra el càlcul fred i el renunciar massa aviat al món nou. Ells, tots ells, amb les seves complexitats, són un bon antídot.

stats