Opinió
Opinió 20/09/2018

Llibres que has de llegir abans de morir

i
Carles Cabrera
3 min

La recomanació de llibres d’“El País”, Librotea, anuncia trenta llibres que cal llegir abans de morir. Se’ns ofereix un cànon interesantíssim per a un castellanoandalús, però no s’hi detecta una unça de catalanitat ensems que hi ha un biaix i un pes lògic de la llengua de Garcilaso. I com que això és el país de devora, anem a disposar una relació de títols catalans i universals que, semblantment, faci tant de goig i patxoca com la dels veïnats del mateix replà.

Ells comencen parlant del “Quixot” però nosaltres faríem bé de no encetar-la parlant del “Tirant lo Blanc”. M’explic. Totes les llengües del món (el portuguès, l’anglès, el francès, l’italià, l’alemany...) eleven com a obra magna de llur cultura o bé un poema èpic o bé un de dramàtic (“Els Lusíades”, el “Hamlet”, la “Cançó de Rotllan”, la “Divina Comèdia”, el “Faust”...). D’aquesta regla només se n’esmunyen la literatura catalana i l’espanyola, que tenen com a grans referents, respectivament, una novel·la de cavalleries i un llibre que ridiculitza el món cavalleresc i que té la gràcia misericordiosa de salvar del foc el clàssic valencià. Més ens convindria alinear-nos amb Europa i tenir el poema èpic “Canigó”, de Jacint Verdaguer, subtitulat “Llegenda pirenaica del temps de la Reconquesta”, sobre el naixement de la nació catalana, com a gran destacat.

A la llista de Librotea hi ha “Romeu i Julieta”, però a la nostra hi hauria “El rei Lear”. La nit que havia de queixalar “El rei Lear”, en Joan Arrom em va dir que la peça shakespeariana em canviaria la vida. I efectivament, hi va haver un abans i un després d’ençà d’aquella lectura. També hi antologuen la “Divina Comèdia” del Dant, però jo la barataria per la “Ilíada” d’Homer; tothom sol preferir l’“Odissea”, però jo discrep i sempre m’he estimat més la còlera d’Aquil·les que l’astúcia d’Ulisses.

Prosseguiríem amb “El dia que va morir Marilyn”, de Terenci Moix, si pot ser en la flamant edició que acaba de treure el segell 62 amb preàmbul del saliner Sebastià Portell. Ells també recomanen “Sentit i sensibilitat”, de Jane Austen, però jo probablement m’inclinaria per “Cims rúfols”, d’Emili Brontë.

Carmen Laforet va ser la primera guanyadora del premi Nadal amb una novel·la fantàstica, “Nada”, però Llorenç Villalonga, també presentà al mateix guardó, en una edició posterior, el seu “Bearn”. Per al jurat, el manuscrit villalonguià passà desapercebut perquè, segurament, com sosté Vidal Alcover al pròleg de “Bearn o la sala de las muñecas” de Cátedra, Villalonga coneixia tan bé el català insular com desconeixia un espanyol que, en boca dels pagesos mallorquins, devia grinyolar a les totes. Ara bé, si el problema rau en el fet que Villalonga és un home i Laforet una dona, llavors apostem per “Mirall trencat”, de Mercè Rodoreda, un dels cims de la literatura catalana de tots els temps.

La selecció d’“El País” inclou “Conversación en la catedral” de Vargas Llosa ‒magnífic novel·lista‒, mes jo el substituiria per “Cavalls cap a la fosca”, de Porcel, en què l’empremta del «realismo mágico» hispanoamericà hi és ben nítida. En canvi, hi deixaria “Cien años de soledad”, de García Márquez, en la traducció que en girà Avel·lí Artís-Gener, “Cent anys de solitud”, puix Gabo mateix encoratjà Tísner a dur-la a terme per l’amor que sentia per Barcelona, ciutat on vivia aleshores. Ells acaben amb “El museu de la innocència”, de Pamuk, però jo aquí hi col·locaria una de les novel·les que més m’ha frapat de les que he llegit els darrers anys: “Stoner”, de John Williams.

Encara hi mancaria “Jo confesso”, de Jaume Cabré, “Camí de sirga”, de Jesús Moncada, i “La mort d’un viatjant”, d’Arthur Miller. I vosaltres, quin títol trobau que falta en aquest prestatge? —es pregunten. Us deman el mateix. Si aquest article hagués sortit en paper, ara vos diria que apuntàssiu tot de títols pels marges...

stats