ProfessoraJosep R. Cerdà ha estat nomenat nou director del Principal. Dies abans s’havia parlat amb preocupació de la situació del teatre, decapitat per la mala previsió a l’hora d’articular la sortida de Carlos Forteza, al capdavant durant els darrers tres anys, i que no havia suscitat gaires elogis als mitjans de comunicació fins al seu cessament. Ja se sap: no parlaràs bé dels vius ni malament dels morts. Primer manament.
La necessitat –reconeguda per tothom– de no deixar el teatre a la deriva, i la voluntat d’evitar un col·lapse fatal en la programació de referència, van dur a convocar el Patronat de la Fundació amb la proposta de nomenament de Cerdà pel procediment de la lliure designació, tal com permet la llei i preveuen els estatuts. I la Junta del Patronat, convocada en temps i forma, la va aprovar.
El sector va reaccionar positivament davant d’un perfil tècnic i professional contrastat, i la valoració majoritària va ser entusiasta, tal com recullen els cossos de les notícies que en parlaren. I dic “els cossos de les notícies” perquè els titulars varen fer un altre cantet...
Curiosament, els titulars parlaven d’un suposat malestar del sector amb termes com ”soliviantar”, “lamentar”, “criticar”, “polèmica”, “a dedo”... que no es corresponien amb el contingut, que posava l’èmfasi en la capacitat de la persona triada i mostrava comprensió cap al procediment utilitzat. Però el relat de la polèmica ja estava servit.
Molta calor, poques notícies i massa planes per omplir allarguen la pseudocrisi i la instal·len, amb una orientació determinada, en l’opinió pública. Les diferents capçaleres –en lloc de treballar línies editorials pròpies– competeixen per la veta encetada i avancen esdeveniments. Sempre avancen esdeveniments. Al cap de dos dies la consellera ja és acusada de “no aclarir si es modificaran els estatuts del Principal aquesta legislatura”. Sembla que aquí sí que s’hauria aplaudit un 'ordeno y mando' sense consultar els tècnics, ni el sector, ni els altres membres del Patronat. És difícil, això de la política, jo no hi entenc gens... Especialment des que s’assembla tant al futbol.
Alguns fils de Twitter i de Facebook s’incendien –n’hi ha que viuen permanentment per damunt dels 451 Fahrenheit–, i qualque polític proper, sempre a punt per semblar 'guai', evita enviar un cable a la consellera. Tothom ja ha assumit que el nomenament neix amb un dèficit de transparència i que és poc democràtic, i així quedarà arxivat a la memòria col·lectiva. O no.
La lliure designació és un procediment legal previst en moltes RLT de l’Administració i del sector públic. És una fórmula útil per conformar equips complexos que han de combinar confiança i eficàcia. Precisament, una de les qualitats d’un polític –al llarg de la llarga història de la política– ha estat la seva habilitat per envoltar-se de valuós capital humà.
Que un responsable polític, en el recte exercici del seu càrrec, triï un bon professional –de la gestió del qual haurà de respondre personalment– i l’elevi a la consideració d’un Patronat legítimament constituït, em sembla un exercici de transparència irreprotxable. Suficient per a mi, com a mínim.
Tenint en compte, a més, que els grups polítics que governen el Consell de Mallorca tenen el suport de 163.035 sufragis, em sembla una decisió clarament democràtica. Tant de parlar de “poble” i de “democràcia” a totes hores, a veure si ara l’única voluntat popular que fa nosa és la que parla a les urnes. La que decideix amb el seu vot quin és el programa electoral que vol que s’apliqui. També en matèria cultural.
Les Bones Pràctiques són un conjunt de documents i recomanacions per a la gestió cultural. Nascudes originàriament en el món de les Arts Plàstiques, han anat il·luminant tot l’àmbit cultural amb la introducció de valuosos criteris com la professionalitat dels equips, la capacitació tècnica de les direccions, la coherència de les programacions, l’estabilitat de les línies, la independència dels agents, la lluita contra la precarietat... En definitiva, un gran projecte que no mereix ser reduït –a una simple forma de provisió de llocs de feina– ni sacralitzat –com si els concursos fossin fórmules perfectes i infal·libles.
Em deman quant hi ha de desconfiança cap a la política en tota aquesta polèmica. I si som conscients del perill d’abandonar els espais institucionals, estructurats i garantistes, en favor d’una nebulosa tècnica i/o participativa amb pocs mecanismes de control. Hem arribat a oblidar que la política és el legítim exercici del poder i que té el sublim encàrrec de la transformació social?
Jo vull polítics responsables, que prenguin decisions clares i conscients, que les expliquin, i que en responguin quan sigui necessari. Ah, i per omplir els diaris, preferesc els sudokus.
