Enguany és l’Any Llompart. Ho serà fins al desembre, supòs. Una gran efemèride i un gran personatge. Un personatge total, de fet, d’aquests que tots els països que han patit situacions de subalternitat, com el nostre, haurien d’estar orgullosos de tenir. Josep Maria Llompart de la Peña (1925-1993) va ser un home complet al servei d’una idea i d’un país que estava, essent generosos, a mig fer. Llompart és l’intel·lectual progressista i catalanista que durant els anys seixanta, setanta i vuitanta estigué on s’havia d’estar per contribuir a la reconstrucció nacional i democràtica de Mallorca i dels Països Catalans. Els que som nascuts els vuitanta no el coneguérem, però sí que hem crescut amb la seva imatgeria i el record col·lectiu de la seva referencialitat moral en temps foscos. Llompart, president de l’OCB. Llompart ajudant el GOB i el PSM. Però també el PCIB-PCE i amb una complicitat evident amb l’independentisme d’esquerres. Llompart i el Congrés de Cultura Catalana. Llompart amb l’Assemblea Democràtica de Mallorca i amb els organismes unitaris antifranquistes. Llompart, els ‘Papeles de Son Armadans’ i els ponts amb els escriptors ibèrics. Llompart a Prada de Conflent. Llompart amb els joves. Llompart apadrinant iniciatives. Llompart amb els obrers. Llompart defensant les causes de la terra, la llengua i els drets socials.
Llompart, per mi, ho he dit en alguna ocasió, són bells mots sentits de la boca d’una professora del meu estimat col·legi Pius XII i també són els seus poemaris a la biblioteca de mon pare. Les ‘Memòries i confessions d’un adolescent de casa bona’, ‘Urbanitat i cortesia’ i les seves traduccions del galaicoportuguès –especialment ‘Quinze poetes gallecs’ i ‘Poesia gallega, portuguesa i brasilera moderna’. També tengué temps per conrar la vessant d’assagista. ‘Països Catalans i altres reflexions’ n’és una mostra. A casa érem llompartians. La figura de Llompart era present, de fet, en tota la memòria oral que se’ns transmetia. Llompart és a moltes anècdotes i diria que en quasi tots els moments decisius de les lluites de la darreria del franquisme. Parleu amb qui parleu que visqués aquells temps foscos, acabarà, sempre, citant Llompart. Cap al 1996 la primera gran moguda on recordo participar, essent jo un nin, és, amb l’ Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana –l’AJELC que capitanajaven Hèctor Hernàndez, Carles Rebassa i Pere Perelló– en un homenatge a Llompart al teatre Principal de Palma: ‘Amb paraules ben planeres’. Hi vaig llegir dos poemes seus. ‘La cançó d’anar de putes’ i un altre. Des de llavors, se l’ha vindicat poc. Si hagués estat valencià o català del Principat, Llompart de la Peña lluiria a samarretes i murals. Però així ens va. Un referent que totes les opcions de l’esquerra nacional haurien pogut mantenir viu ha merescut, a la fi, relatiu poc interès. Llompart devia tenir el seu què. A una entrevista amb Maria Antònia Massanet l’extraordinària –perquè escriu com els àngels– i ‘outsider’ poetessa Tonina Canyelles explicava que, en algun moment de la seva joventut, anà a veure Llompart a l’editorial Moll demanant-li per publicar un poemari que havia obtingut un guardó. A Llompart li van dir que hi havia llista d’espera. El desenllaç de la conversa anà així: “És que si he d’esperar tant ja no em coneixerà ningú”. “És que tanmateix no et coneix ningú”. Llompart, altiu? Llompart i el control de les capelletes literàries? Ni ho sé ni crec que importi, ara mateix. Llompart s’ha de vindicar.
Per això m’ha semblat que per ventura, malgrat l’esforç de les institucions implicades i malgrat la feinada pràcticament sense remunerar de la comissària Pilar Arnau, hauria estat bé una organització de l’Any Llompart amb més pressupost i amb més complicitats. Crec que era necessari un Any Llompart que impliqués més gent. Sort, val a dir, de na Pilar Arnau, sort de les institucions i sort dels nostres artistes que s’han mobilitzat per reivindicar-lo. Sort d’en Joan Aguiló, que n’ha fet un mural preciós al CEIP Jafudà Cresques. Sort d’‘Ocellada’de Glòria Julià i Víctor Leiva. Sort d’espectacles com ‘Llumeneret blau’i ‘I de sobte, la nit’. Sort del Poésart artanenc que li dedica les activitats. Sort de la reedició, via Adia Edicions, del ‘Vocabulari Privat’ que va escriure amb Antònia Vicens. Llompart és important. Llompart és viu. Llegim-lo. Escoltem-lo. Aprofitau l’estiu per anar a sentir qui el recita, qui el canta, qui el defensa, qui l’estima. Ens farà bé.
