En poc més d’hora i mitja, 'High-rise' (Ben Wheatley) fa un resum del món en tres actes. Una vegada més, el cinema com a antídot de la política actual, com a element que compensa la pobresa intel·lectual que ens envolta.
La pel·lícula parla de tot allò que no sentireu als míting ni llegireu als programes electorals. Quan fins i tot Podem evita ja els conceptes ‘els de dalt i els de baix’ i es passa a la socialdemocràcia –almenys aquesta setmana– el director de 'Sightseers' (2012) s’atreveix a fotografiar la lluita de classes, a pèl, fora manies.
L’any que El Bosch regna en el museu d’El Prado, el britànic crea el seu particular jardí de les delícies –excessiu, delirant, pornogràfic– com a colofó a una explicació tan magistral com pedagògica de com la societat es divideix entre explotadors i explotats.
Els mecanismes dels primers per esclafar els segons poden semblar hipèrbolics sota la mirada quirúrgica de Wheatley; però si t’assalta la sensació que allò que veus a la pantalla és exagerat, n’hi ha prou que pensis en les grans companyies elèctriques, en els bancs o en els ‘papers de Panamà’.
La idea que els rics no són intrínsecament dolents, però tenen més mecanismes i xarxes perquè els seus actes restin impunes sobrevola el film, entre altres. En tot cas, mai no s’aturaran davant res ni ningú a l’hora de preservar el seu estatus. Només quan els de baix adoptin la mateixa actitud tindran alguna possibilitat d’empatar el partit; i això també ho planteja la cinta, i també ho fa sense complexos.
'High-rise' –on brillen de manera especial Jeremy Irons, Sienna Miller, Tom Hiddlestoni Luke Evans– és la versió hiperrealista d’Snowpiercer (Bong Joon-ho, 2013), aquella meravella distòpica que mostrava un tren en moviment etern en què els passatgers es classificaven en castes. La dialèctica, el conflicte sublimat per genis com Tilda Swinton i Ed Harris, i la conseqüència: un món nou, immaculat, ideal per començar de zero, el segon origen que també imaginà De Pedrolo.
I tanmateix, és una lliçó de John Holloway condensada en imatges, una galtada als telepredicadors esclaus de la tàctica.
Mentre la societat i els seus polítics desperten, continuarem somiant en el cinema i desitjant que gent com Ben Wheatley es presenti a les eleccions.
De tornada a la realitat, escric aquest article amb la lògica il·lusió que em provoca la imminent visita del creuer més gran del món.
L’'Harmony of the seas' és una altra metàfora de la nostra societat. Més de 5.000 passatgers recorren la Mediterrània occidental tancats en un eixam amb tobogans aquàtics. Tot molt normal.
Ens aliam amb el sector del turisme per celebrar que el vaixell, paradigma de l’enormitat contemporània, recala en el port de Palma.
Amb els milions d’euros que es deixaran els creueristes de qualitat a la seva estada a Ciutat –pot ser un parell d’hores– podrem sufragar part de la facultat de medicina.
Llàstima que, per dies, se salvin de pagar l’ecotaxa.
