OPINIÓ

(Lluita pel teu) Dret a ser idiota

De cada cop ho duc pitjor amb els defensors d'allò políticament incorrecte. No és que em molesti allò políticament incorrecte –de fet, és un bassiot en el qual xapoteig sovint–, però sí que em molesta la inevitable sensació que darrere aquest atac contra la correcció política s'hi amaguen gairebé sempre quatre grapades de naftalina i dues cullerades soperes de simplisme.

A més, tampoc és que vulgui repartir permisos d'ús, però hi ha alguna cosa que desafina conceptualment en aquesta defensa de la incorrecció política per part de la ultradreta moderna perquè, al meu parer, si en el fons el que defenses és el retorn a l'antic 'status quo' no estàs sent políticament incorrecte, només reaccionari.

Tots ho hem sentit, l'habitual "és que ja no es pot dir res ni 'guapa' a una dona pel carrer" i per l'estil. Idò no, col·lega, no es pot dir. O bé, sí. Sí que ho pots dir (de fet, sobre això va aquest article). Però per sort els humans hem baixat dels arbres i avui dia, si crides "guapa" a una dona que no coneixes de res pel carrer, la majoria dels vianants pensaran, amb bastant encert, que ets un idiota. En tot cas, també pens que no hi estàs sol, en això de ser un idiota. Idiotes ho som tots. No tots som tot el temps idiotes. Generalment, la idiotesa és una intermitència, va i ve i així com torna s'espassa, però qui estigui lliure de pecat, etcètera.

I a la vegada que pens que la idiotesa no ha de quedar impune, també crec que dir idioteses és un dret constitucional importantíssim. Potser el que més. Per sort, ja està recollit a la Constitució, encara que en els darrers temps s'apliqui a la puta: es diu llibertat d'expressió.

Sé que pot semblar vulgar reduir-ho tot al dret a dir idioteses, però sempre he estat un fervent defensor que no hi ha millor manera de saber si una idea o argument és vàlid que dur-lo fins al seu extrem més absurd. Si encara aguanta, és que és sòlida. Si no, potser no és tan universal com ens pensàvem. I jo sí que pens que la llibertat d'expressió és una idea prou ferma com per tenir ben poques excepcions, perquè la llibertat d'expressió és a la vegada la malaltia i la cura: el dret inalienable que tenim tots a dir coses estúpides i el dret impertorbable d'aquells que ens envolten a dir-nos "imbècil" quan ho feim.

Per això no crec que ningú hagi d'anar a la presó per la lletra d'una cançó, o que valgui la pena fer gaire publicitat a un grup per les seves lletres de mal gust o que ens haguem de passar el dia ofenent-nos per qualsevol ximpleria.

Perquè, on posam la fina línia vermella de la idiotesa? Qui decideix què és allò que és ofensiu i què no ho és?

Aquestes coses no haurien de dependre de si qui parla és del meu color o dels altres. Hi hauria d'haver alguna cosa que ens iguali a tots. I posats a cercar una constant humana, per què no l'estupidesa, l'única cosa que Déu va repartir amb certa justícia i proporció durant la Creació.

Així que, germans i germanes, no deixeu de lluitar pel vostre dret a ser un idiota i, cada cop que us topeu amb un, no el censureu ni el boicotetgeu ni el denuncieu: celebrau la igualtat i la democràcia al sonor crit d'"idiota!" i després abraçau-vos tots dos. Com cantaven a 'La Hora Chanante', "Hay que decirlo más". És el vostre dret i el de tots.