EscriptorLlums, càmera, discussió: l’Acadèmia del Cinema dels Estats Units ha establert un sistema de quotes que regularà quins films poden ser candidats als Oscars a partir de l’any 2024. La mesura, que pretén fomentar la diversitat entre les pel·lícules que s’hi presenten, inclou una espècie de llista –ho heu llegit bé– amb etiquetes identitàries com “asiàtic”, “negre/afroamericà”, “hawaià nadiu”, “dones”, “grup racial o ètnic” o “LGBTQ+”. Les pel·lícules que no incloguin persones d’aquestes comunitats en les seves històries o en els seus equips quedaran fora de competició.
És bo, però, establir quotes? És que no hi ha altres solucions? D’entrada, un fet mal de discutir: les representacions culturals són una representació política del món, i com a tals són desiguals, esbiaixades, curulles de privilegis per a uns i d’obstacles per a d’altres. Per als de sempre. És evident que hi ha d’haver un canvi en les maneres de representar i en l’objecte de representació. El que no és tan evident, però, és si aquest canvi s’ha d’assolir a partir d’un sistema de punts i llistes, com si la valoració d’una peça artística depengués únicament i exclusiva de les traces identitàries que conté.
Ha passat durant segles i continua passant ara: les dones, els negres, els llatins, els ni-figa-ni-raïm, els bords, les lesbianes, les persones trans i les que no necessiten definir-se de cap manera, els pobres, els parlants de llengües perseguides, els malalts mentals, els cossos tolits, els dels empresonats, els dels invalidats pels discursos colonitzadors, no hem tengut veu pròpia en el debat cultural. O no n’hem tenguda tanta, si voleu. Han parlat per nosaltres –si és que n’han parlat– els homes blancs, cisgènere, heterosexuals, de classe mitjana o alta i amb una adscripció religiosa i nacional concretes. Ens han convertit, si fa no fa, en un toc de color. Vol dir, això, que un sistema de quotes revertiria aquesta situació?
M’agradaria creure-ho, però pens que no. Si bé cal fer una bona sacsejada als espais de poder –i això implica, agradi o no, que persones que no tenien accés a certs llocs de presa de decisió n’hi tenguin, i que d’altres que n’hi tenien els cedeixin el seu–, potser aquesta sacsejada no s’ha de produir a través d’una obligació superficial, cosmètica, justificada per motius taxonòmics i quantitatius, sinó per un canvi radical i profund: el de la investigació, el de la formació. El del respecte, al cap i a la fi. El de la cultura, que no sempre va de bracet de percentatges i lleis.
M’agradaria imaginar un món en què l’educació pública formàs ciutadans crítics i amb perspectiva, conscients dels seus privilegis i del que els ha estat negat o pres. M’agradaria pensar en una universitat útil, amb incidència real, que mogués conversa entre la gent. M’agradaria que les desigualtats en la cultura es resolguessin des de i per a la cultura, i no en la tematització o l’anècdota.
Només després podrem encendre llums i càmeres, passar a l’acció: aquell dia hi serem tots.
