OPINIÓ

Llunyana i just a tocar

De totes les Illes Balears, Eivissa és l’única que et permet traçar un viatge circular. Tal ruta, a Mallorca, no la veig, mentre que Menorca i Formentera es dibuixen en sengles línies rectes amb les carreteres que menen de Ciutadella al Castell i de la Savina al Pilar de la Mola respectivament.

Però Eivissa es deixa recórrer en redó bo i partint de Vila cap a Sant Josep de sa Talaia. Podríem haver pres en sentit contrari, però ves a saber per què ens hem inclinat cap al costat de Sant Jordi de ses Salines i l’aeroport. Tret d’Eivissa ciutat, tots els nuclis de població de la pitiüsa nord duen el sant o santa prescriptiu al davant del nom i un complement del nom al darrere: Sant Agustí des Vedrà, Sant Mateu d’Albarca, Santa Gertrudis de Fruitera, etc. Sant Josep, com dèiem, duu el de sa Talaia i pren el nom de l’elevació més pronunciada de l’illa; sa Talaia(ssa), 475 m, ve a ser allà el Puig Major, el Toro o la Mola –essent la pitiüsa major la més muntanyenca de tot l’Arxipèlag. Eivissa i Formentera gaudeixen d’una població dispersa. Són com un betlem. Els eivissencs es cridaven de pujol en pujol mitjançant uns crits característics, els ucs, i es reunien als porxos de les esglésies senzilles d’aquestes poblacions esmentades, que semblen talment fortaleses.

És obligat en aquesta part de l’illa fer una aturada al Vedrà i es Vedranell, illots escarpats on, en aquesta legislatura, un govern canalla disparà contra unes cabres indefenses amb traïdoria i no nocturnitat, sinó a plena llum del dia! Després ve Sant Antoni, la zona més turística d’una illa que ja ho és prou. Però El Pi hi ostenta tres regidors i governa amb el PSOE i Reinicia posant en qüestió la màxima enfadosa que forces com MÉS o El Pi no tenen res a pelar en resorts turístics d’aquesta mena; territori comanxe en sent a dir sovint amb condescendència.

A Santa Agnès de Corona se’m fa impossible no llucar cap als illots de ses Margalides perquè la part final d’'Els argonautes' de Baltasar Porcel se situa en aquest ambient; els protagonistes de la llanxa 'Botafoc' han hagut d’amagar-se al caló dels Morts mentre es realitzen unes maniobres militars franquistes entre Mallorca i Eivissa. Com igualment es fa difícil no prendre el camí cap a Sant Miquel bo i taral·larejant la cançó d’'Anàrem a Sant Miquel' d’Uc que després han versionat els Ressonadors. Allà cal pujar fins a la biblioteca per fer-se la foto preceptiva amb l’estàtua d’un Marià Villangómez que deambula amb un llibre en mà. I llavors seguir cap a Sant Joan de Labritja i baixar a Sant Llorenç de Balàfia. Si us toca ser-hi en dissabte al matí, devora Sant Carles de Peralta, podreu visitar el mercat de Las Dalias, autèntic Camden Town d’Eivissa i herència destacada de la petja del hippisme, que encara es deixa sentir prou per les Pitiüses. I ja d’allà en direcció a Santa Eulària (o Eulàlia).

Hom digué, quan tingueren lloc les eleccions de l’any 2015, que Campos i Santanyí eren els dos pobles illencs més consistents en què el PP conservaria la majoria absoluta. Però típic estrabisme mallorquí se n’anaren lluny d’osques. Aquest és, amb 36.119 habitants el 2016, Santa Eulària des Riu –s’anomena així perquè hi ha l’únic riu que posseïm a les Balears– i si us enfilau fins al puig de Missa contemplareu el TIL Company que ens espera si guanya el 2019, amb Ciudadanos o sense, perquè la publicitat del lloc està en castellà, anglès i alemany –“receta mejorada” en solen dir els supermercats de tals productes. Al mig de l’illa, no me n’oblid, han quedat la bella Santa Gertrudis i Sant Rafel de sa Creu, que es poden visitar en qualsevol moment i on farem l’aturada de rigor abans de tornar a la capital.

A Vila, flaó de Can Bufí –gràcies, Fanny Tur, per descobrir-me’l!–, cafè de La Papessa –amb un record per a l’extint Miami, on abans anava jo a beure-me’l– i qualsevol dels deu arrossos de Ca n’Alfredo a Vara de Rey. El viatge acaba al port, just on surt la “barca” de Formentera, “llunyana i just a tocar” que versificava el poeta Villangómez en una de les seves composicions més famoses, magníficament musicada després pels Uc. Però això, si Déu vol, ja serà tema per a un altre article...

Etiquetes