L'objectiu d'anar units

No sabria dir en quin percentatge, però estic d'acord en moltes de les reflexions que Robert Pastor ens oferia ahir a través del seu article al Diari d'Andorra. El títol de l'article, "La singularitat de les eleccions locals", ho diu tot, una magistral lectura sobre el caràcter de les eleccions comunals. Bona part de les seves reflexions tenen una base d'antropologia i d'història andorrana irrefutables que, pràcticament com els manaments, es resumeixen en dos: "prevalen més que mai les persones sobre les sigles" i "les aliances són imprevisibles".

En cap moment m'atreviré a contradir el mestratge de Robert Pastor, però sí que gosaré aportar algun element més de reflexió, matís potser, basat fonamentalment en l'evolució de la societat andorrana i l'experiència de veure com han acabat determinades aliances fetes només a base de sumar noms amb l'aparença, però no veracitat, de la unió al voltant d'un mateix projecte de parròquia.

Fer prevaler persones per sobre de sigles no és necessàriament dolent. I això crec que ho compartim tant el Robert com jo. Les sigles tal com les entenem ara, és a dir, sigles de partit acostumen a encasellar i poden associar-se a pèrdua de llibertat personal per part del candidat. Altres sigles que surten noves, a partir d'aliances de ciutadans que s'uneixen sota un programa comú i que en conseqüència comparteixen una mateixa manera de fer a l'hora de defensar un determinat tipus de gestió, són més ben vistes i sinònim de regeneració, encara que les persones que hi hagi faci anys i panys que fan política. Per tant, m'atreveixo a dir que en aquestes "noves" candidatures de persones de diferents àmbits elaborades per sumar hi ha un lligam, el d'un mateix projecte de parròquia, que al meu entendre o és de tarannà progressista o de conservador.

Però si aquest lligam no hi és, si les aliances que es produeixen són només entre persones, grups o partits que l'únic nexe en comú és albirar la cadira de la corporació per fer fora l'actual govern comunal, i no tenen la mateixa visió a l'hora d'aplicar les polítiques, és quan es produeixen les divergències en els equips de govern i, possiblement, molts dels trencaments de majories. Perquè aquella unió de persones només per assolir el poder ha quedat esberlada a l'hora de dur a la pràctica les polítiques de govern, que és el moment clau on es veu si una persona té una o altra ideologia, si és conservador o progressista.

Sobre l'anàlisi que l'apreciat Robert Pastor fa sobre el sistema electoral el comparteixo plenament. I afegeixo que en sóc contrari i em sembla profundament injust, ja que un percentatge elevat de la ciutadania no es veu representada en funció del suport que ha donat a un grup polític. És cert que amb les llistes obertes això no passava, perquè sortien elegits directament els candidats que obtenien més suport ciutadà un cop havien superat el tall de la meitat més un dels vots. És a dir, les diferents sensibilitats polítiques de la societat estaven millor representades al consistori. A diferència del sistema majoritari actual, en el de les llistes obertes si no hi ha majories clares l'entesa o pacte s'ha de produir un cop els consellers ja són dins del consistori.

Aquest fet, òbviament, té partidaris i detractors: hi ha qui considera un inconvenient no garantir una majoria de govern a través del sistema electoral perquè crea inestabilitat. Hi ha qui, en canvi, creu que és una riquesa més perquè aporta pluralitat i cultura del pacte a l'hora de consensuar polítiques. Certament que no era el mateix gestionar el bé comú en una societat eminentment rural, que la que succeeix a partir dels anys 60 quan Andorra comença a passar d'una economia de subsistència a una economia basada en el comerç i sector terciari amb el conseqüent creixement demogràfic i el desenvolupament de la societat.

Avui en dia s'hauria de perfilar molt bé un sistema electoral basat en llistes obertes. O potser hauria de ser un sistema mixt. No crec que la fórmula que es va presentar a través d'una frustrada iniciativa legislativa popular fos la més adient.

Els darrers paràgrafs de l'article de Robert Pastor són un crit a l'esperança. L'esperança de veure com la ciutadania es pot sentir més ben representada i que està dipositada en l'augment del cens que, a part de produir-se de forma natural pel creixement demogràfic nacional, també s'hauria de produir per una rebaixa dels anys de nacionalització i, en el cas de les eleccions locals, pel dret de vot dels residents a partir d'un determinat nombre d'anys d'establiment al país.