Quan era adolescent i començava a fer coses amb les amigues, record que a l'estiu era recurrent i molt típic agafar el bus número 3 i enfilar cap a Illetes. Llavors no ho sabíem –tampoc no ens ho explicarien a l'institut–, però just allà devora hi restava abandonat, com a dia d'avui, un fortí. Tampoc no sabíem, ni prop fer-hi, què hi havia passat. Anys després vaig aprendre (i vaig gravar a la meva memòria) que l'horror de la sublevació feixista havia provocat milers de morts, a ca nostra, i que un dels llocs on més gent va ser assassinada fou precisament Illetes. Els túnels, búnquers i passadissos plens de pintades i deixalles que ara visiten les persones amants dels llocs abandonats o les turistes despistades un temps van ser l'escenari del terror més absolut. I no, no hi ha cap fullet a l'hotel de torn que els ho expliqui o els posi en context.
La majoria de turistes que visiten Palma i consumeixen el tren de Sóller no saben que just allà mateix, fa 80 anys, s'hi va improvisar una presó on sobrevisqueren fins a un miler de persones; amb un metre quadrat d'espai per hom i amb unes idees que no combregaven, és clar, amb el nou règim imperant. No saben que allà, per on caminen riuades de gent diàriament, a les Avingudes, s'hi trobava Can Mir, un dels nostres camps de concentració particulars i una de les atrocitats més bèsties que s'han comès a la nostra illa. Costa d'imaginar, però, que d'on ara surten grups de persones de veure la darrera estrena de la sala Augusta, en sortiren centenars de persones en camionetes per ser afusellades. I un petit detall: l'única placa que explica –de manera extremadament resumida– la història de Can Mir està situada just damunt la placa del nom actual de la via, avinguda Joan March, dedicada a l'home i banquer que finançà els primers avions feixistes italians que arribaren a Mallorca. Però, d'això, la seva placa no en diu absolutament res.
Els milers de persones que arriben setmanalment en creuer al port de Ciutat segurament tampoc no saben de l'existència del vaixell 'Jaume I', el qual es convertí en presó el 25 de juliol de 1936 i va albergar aproximadament 400 persones, totes elles militants i dirigents de partits i organitzacions d'esquerres. Un autèntic infern fondejant a la mar Mediterrània, on només es podia respirar pels ulls de bou i per una escotilla; on les condicions eren lamentables i totalment inhumanes; on la inseguretat i la desesperació de quina seria la seva propera estació (mort, presó al castell de Bellver, ruïna social i persecució política...) estava a l'ordre del dia. Una presó a la mar, hi ha alguna metàfora més cruel?
Avui, vuitanta anys després d'aquell desastre, tenc la sensació que som un poble capaç d'acollir milions de turistes any rere any, però incapaç de pensar en els milers de persones que ens van precedir i que foren assassinades pel simple fet de pensar o fer diferent i per defensar una societat lliure, justa i solidària. La nostra illa meravellosa, la nostra roqueta adorable i estimada, aquella que es ven com una de les millors destinacions turístiques mundials... Té un pòsit immund, deplorable i repugnant que ressona davall terra: és l'oblit. Cap als cossos amuntegats arreu de les 56 fosses comunes de les Illes, cap a les famílies que no en poden seguir el rastre i cap a les que el poden seguir però que es troben amb un mur d'ignorància i maldat, cap a la memòria col·lectiva i popular... L'oblit de només recordar que ens volem vendre però sense reconèixer i explicar d'on venim, qui som i a qui devem justícia i dignitat. Esperem que la nova llei serveixi de qualque cosa i no quedi –com sol passar quan parlam de memòria històrica– en un calaix arraconat per allò de no ferir sensibilitats, quan duim vuitanta anys ferint i menyspreant les sensibilitats de més de 2.000 famílies.
