L’óssa i el territori

El que em va cridar poderosament l’atenció és la manera en què el locutor es referia als pirinencs que, o bé es queixaven per la reintroducció o bé reclamaven més suport econòmic davant els possibles danys que provoqués

L’altre dia escoltava a la ràdio com havien decidit alliberar un ós eslovè perquè aportés una mica de diversitat genètica a l’escarransida cabana ursina pirinenca. Bé. Res a dir. Amb tanta consanguinitat, els nostres óssos acabarien per semblar qualsevol família reial europea. I des que el Consell General –i totes les autoritats locals de la muntanya– pagaven trinco-trinco una recompensa per cada ós caçat fins avui la cosa ha millorat una mica. El que em va cridar poderosament l’atenció és la manera en què el locutor es referia als pirinencs que, o bé es queixaven per la reintroducció o bé reclamaven més suport econòmic davant els possibles danys que provoqués. En deia -i així ho va fer al llarg de tota la noticia- “el territori”. Alguna cosa així com que “el territori ha reclamat un augment de les indemnitzacions”, o “el territori es mostra preocupat davant la possibilitat d’un atac”. Ja veieu per on va la cosa. El territori. Aquesta metàfora ontològica, la personificació, que unifica i esborra les individualitats per concentrar-les en un concepte estrany. Sonava gairebé com si fos un titular metropolità d’’El Periòdico’: “La Gran Barcelona aposta pel tramvia”. Allà baix potser s’ho poden permetre, perquè són molts i no els en ve d’una. Aquí, mira, vés per on: quan desapareixen els pirinencs apareix el territori.