Per ventura tocaria fer el típic article de resum de l'any o dels dinars, sopars i berenars nadalencs, però avui, mentre em posava a escriure això, la virtualitat m'ha recordat que fa just tres anys que vam anar a veure el darrer concert del grup encarregat d'aportar, segurament, més cançons a la meva banda sonora vital particular. Antònia Font havia anunciat el final de la seva trajectòria i, amb la poca pompositat que els caracteritza(va), van fer tres concerts al teatre Principal de Palma. Ni concerts a la península, ni grans esdeveniments, ni res per l'estil; si qualcú volia veure el darrer directe dels mallorquins, havia de venir a Mallorca. Van fer invertir els papers, realment.
Encara recordam aquella maqueta i que el 'xifon' era un 'aparato' i podem taral·lejar el piano d'en Joan el cibernauta, aquell gimnasta futurista que, amb el pas dels anys, vam deixar d'escoltar als concerts, que en els seus inicis omplien les places de les revetlles de tots els pobles. Cançons que es van tornar himnes primaverals amb Trinaranjus i que ens transportaven a l'espai i a un imaginari que escapava d'allò que sempre havíem escoltat, que ens feia concebre coses que traspassaven la nostra illa però que, també, ens feien ser conscients, després de dormir-hi damunt molts horabaixes, que, a la lluna, no hi podíem anar per les estrelles amb un velomar. L'estiu, l'univers, el cel i les estrelles prenien altres significats a altes hores de la matinada entre combinats, paperines de festa major i carrerons tatuats amb les restes de desvergonyiment d'abans de la vintena. I era estiu i muntanyes i hotels i una campana, però a ca nostra també plou i sabem que no som perfectes i, malgrat que no facin pus cançons, encara els enyoram.
Ens hem fet grans, amb ells. Almanco jo. Amb més o manco alegria i més o manco tristesa, però amb cops (i també amb rialles) vam intentar entendre els nostres deserts o iglús descongelats particulars quan vèiem l'abisme que se'ns obriria en acabar l'institut. I sí, va arribar: la gran ciutat em va rebre amb els braços oberts però amb un contracte ple de clàusules que encara ara estic paint i moltes altres que m'han fet ser qui som. No hi vaig anar amb taxi, és clar, però l'enyor dels primers mesos –amb el consegüent bucle musical fet a Mallorca per guarir-lo– em feia fins i tot pensar que en Pau Debon, mentre cantava “i es curset de cosmonauta m'ha encantat”, estava rient i des de llavors que sempre, sempre que l'escolt, jo també ric. Ara Ràdio Borne i el Caprabo ja no existeixen i en Buades reconec que no sé si encara és obert (si hi és, seria un petit miracle), però també vaig començar a mirar els portaavions d'una altra manera, multicinemes proliferant pertot i càpsules d'emergència que ens van transportar, després, a Tòquio (no a Xangai) i a un món amb un tauró petit i exploradors que segur que tenien molt de fred. Vam ser com unes amazones en pijama a un Liceu de Barcelona molt daurat però ple d'ells i d'una orquestra. A mesura que passava el temps, quasi vam acabar fent, efectivament, ingràvides postures desesperades i afamades esperant les lamparetes i l'edifici de Gesa amb totes les seves coses modernes, els seus estereotips i una història olímpica que molta gent va cercar a Google. El “d'aquí a dos anys me retir” no sabíem ben bé si era premonitori i al principi semblava que no perquè van arribar 40 cançons de cop, però va resultar ser-ho perquè, dos anys després de n'Angelina imprescindible, les carreteres que no van enlloc i recordar que les abraçades són moltes vegades la nostra millor cura, van ser just tres anys.
No crec que els tornem a veure tocar en directe mai més, però m'és igual. I m'és igual perquè el que ens ha provocat, allò que ens recorda, allà on ens transporta, això ja no se n'anirà mai. I aquesta és una de les tantes grandeses de la música. Avui volia dir gràcies, Antònia Font; gràcies, Joan Miquel, Pau, Pere, Jaume i Joan (i a totes les persones que els vau sostenir), perquè m'heu acompanyat i m'acompanyareu tota la vida, siguin estius de fer calor i d'encetar síndries o siguin hiverns de somriures, cossos que consideram i sentiments que se'ns despisten.
