Publicitat
Publicitat

L’últim instant

Sense ser gens amant dels grans desplegaments vistosos que acompanyen els moments en què poses punt i a part, m’agrada que els petits detalls marquin els últims instants d’una etapa

Una forta encaixada de mans, subtilment més llarga que de costum. Una mirada intensa recorre l’espai que els separa i la part exterior dels ulls es contreuen formant arrugues com a resultat d’un somriure sincer. No s’assembla gens al comiat previ que s’ha saldat amb una abraçada mantinguda més enllà de la línia de la cordialitat i un xoc de punys tant innocu com representatiu pels dos cossos que noten el pes del moment.

Dos exemples de comiats que perfectament poden servir per a totes les circumstàncies en què necessito dir a reveure. Sense ser gens amant dels grans desplegaments vistosos que acompanyen els moments en què poses punt i a part, m’agrada que els petits detalls marquin la transcendència dels últims instants d’una etapa.

El temps que segueix un comiat, però, té un punt de vici. N’hi ha que dura segons i n’hi ha que sobrepassa la barrera dels minuts. En tots ells apareix un punt de satisfacció, de valentia per saber que estàs mirant endavant i de neguit amalgamat per allò que vindrà. Alhora treuen el nas records —gairebé reminiscències— que sorprenentment sempre aconsegueixen robar un principi de somriure.

La memòria treballa amb més rapidesa i força que la resta del cos. Durant l’estona en què els ulls claven la mirada en un punt indecís per aguantar els remolins que assolen la ment, la sensació de tristor deixa pas al benestar interior i finalment a una pau que es sap coneixedora d’haver superat l’instant.

Etiquetes