Dilluns vaig tenir l'ocasió de parlar amb una ciutadana indignada amb la cua que havia patit el cap de setmana d'entrada al país. Lamentava la mala imatge que això dóna als turistes que visiten Andorra i vaticinava que alguns no tornaran mai més –en aquest punt em va il·lustrar el malestar de tots ells amb l'exemple de la nena que va haver de fer pipí a la carretera, després de portar més d'una hora parats en el tram que va de la Seu a la frontera.
Algú dirà que, anys enrere, també es feien aquestes cues i els turistes seguien venint. D'acord. Però anys enrere el comerç andorrà oferia productes que no es trobaven a l'altra banda de la frontera i, si es trobaven, el diferencial de preus era suficient per compensar les molèsties a la carretera.
En aquests moments, el diferencial que podem oferir hauria d'anar lligat a una experiència de compra que inclogui els diferents atractius del país. Uns atractius que, sens dubte, s'apreciaran molt millor si el visitant no arriba de mal humor.
En fi, arribem al cap del carrer: tenir el turista content és bàsic en un país que basa bona part de la seva economia en el turisme. Per contra, el malestar del turista es tradueix en més malestar de comerciants i hotelers, que conformen bona part del teixit empresarial i són, per tant, a la base de les finances nacionals.
Senyors duaners, quan vulguin transmetre el seu malestar a l'opinió pública, tal com he llegit als mitjans de comunicació que volen fer, tinguin en consideració el malestar dels altres. Més que res perquè l'estratègia no se'ls giri en contra. De moment, sembla que l'anunci d'una vaga de zel no desperta gaires simpaties i així difícilment aconseguiran adhesions a la seva causa, per més lícit que sigui reivindicar que es mantinguin les condicions de jubilació que tenien pactades.
