Poeta, traductora i músicHavent passat dotze hores en dansa perquè el vaixell Abel Matutes de la flota de Baleària no va arrancar (ni amb el motor sostenible de gas que publiciten entre advertiment i advertiment sobre el covid-19, ni amb el fòssil de tota la vida), només puc escriure sobre això. Sobre la constatació que al nostre món no hi queda ni mig gram d’empatia i que, no solament les Illes Balears sinó tota la Península, als lladres, els donarien abans la vida que la bossa.
Havia partit amb un permís especial dia 14 de juny (ja sabeu que soc mallorquina d’adopció); els motius són personals, però ja podeu comptar que no gaire alegres. L’odissea d’Alcúdia a Barcelona va començar amb unes entrevistes amb agents de la Guàrdia Civil que determinaven qui viatjaria i qui no, i en aquest cruelment públic i poc científic procés de selecció, ja se’ls va veure el llautó. No posaven cap pega als qui mostraven documents de propietat (ciutadans de Catalunya que havien entrat a Mallorca o Menorca per deixar-hi a punt els immobles de lloguer vacacional, o a l’inrevés, se n’anaven o tornaven a casa sense cap més pregunta; turistes italians i d’altres racons del planeta brandaven el paper de l’alta hospitalària o el comprovant que havien estat asimptomàtics durant prou temps com per guanyar-se el dret a moure’s, cosa que els estudiants desplaçats, per exemple, encara no estaven autoritzats a fer; persones residents a Balears amb família a terra ferma o viceversa intentaven justificar la mobilització per qüestions, diguem-ne, sentimentals (pares i mares amb custòdies compartides, un avi amb pronòstic fatal, entre altres panorames desoladors). La Benemèrita no va posar traves a ningú més que a les representants del tercer grup.
Per fortuna, jo vaig passar el sedàs i vaig arribar a la Catalunya central diumenge passat. El poble em va rebre il·lusionat, després dels gairebé cent dies de separació forçada; tanmateix, m’esperaven carregats de preguntes sobre la meva opinió pel que fa a la gestió de la presidenta Armengol i el pla pilot pel qual hem esdevingut els conillets d’índies de la Terra sencera: estaven amoïnats, d’una banda, i de l’altra, en feien befa. No em sentiria més segura passant l’estiu al Principat on, segons ells, es promouria únicament el turisme nacional? Tant bèstia, inamovible i innegable és la nostra dependència del turisme internacional (i de baix cost)? Quina riquesa real comporta per als illencs l’acollida de viatgers de polsereta a 200 euros?
Els vaig mirar d’explicar com de decebuda em sentia amb un Govern que, com sempre, havia dit una cosa i n’havia fet una altra. Amb uns polítics que havien conferenciat i debatut les opcions complicadíssimes de transformació, interessants i amb futur, per després redactar lleis en 24 hores que no motiven, en cap cas, l’assumpció de les alternatives possibles. No va semblar que m’entenguessin, perquè ja fa temps que parlen de les Illes (i, en especial, de Mallorca) amb el coll dret, la cella arquejada i un to de menyspreu i altivesa digne dels colonitzadors amb estàtues eqüestres.
De tornada, la nau del senyor Matutes va carregar italians, alemanys, britànics, gent amb accents molt diversos de la Península, famílies nombroses amb cans i colles de joves. Han vingut de vacances. I han entrat escridassant el personal de la companyia naval que, quan avui aconsegueixi arribar a casa després d’una jornada laboral esgotadora físicament i mental, haurà de batallar per cobrar les hores extra i no recuperarà mai el bon humor (ni la fe en la humanitat) prèvies als insults i el menysteniment de centenars de persones que han perdut –només– quatre hores d’estiueig. Mallorquins i catalans, ja ho val, pareix que d’amics els en fan tan sols els doblers, els calés. N’hi hauria per matar-se de la pena, o aïllar-se encara més dins d’un mateix. Tanta sort que la música també agermana.
