OPINIÓ

Mantenir el llegat xueta per entendre’ns

Tenia uns catorze anys. Bob Dylan, Els Pets, Oasis i Negu Gorriak –visca l’heterodòxia!– m’interessaven bastant més que el futbol o l’handbol –a la meva escola hi havia i hi ha, encara, crec, tradició d’handbol. Érem, un grapat de companys, al pati del nostre centre –concertat, mallorquinista i progressista de l’Eixample palmesà– i supòs que enmig del partit va passar alguna cosa. Dic supòs perquè no ho record gaire bé. Només que en un instant hi havia un lesionat a terra bramant i els típics jugadors mirant-se’l amb actitud fatxenda. Aleshores el company ferit cridà al suposat agressor el mot racial: “Xueta!”. Es va fer el silenci. Tothom flipava. Perquè els únics que sabíem què volia dir érem l’al·lot que havia emès el crit i jo mateix, fills de gent de la Part Forana. Els altres, inclòs l’adolescent importunat –que va haver de demanar als seus pares què volia dir aquella paraula–, no en tenien ni remota idea.

El fet xueta, l’estigmatització durant segles de la comunitat de descendents de jueus mallorquins conversos, ha estat un fenomen terrible. Històricament, literàriament i antropològicament fascinant, sí, però que va causar un dolor infinit. Ja s’ha parlat molt i amb rigorositat del que va significar la marginació i l’exclusió, durant segles, d’un grup social condensat en quinze llinatges però que, en realitat, hauria d’haver estat molt més nombrós –pocs indrets del sud d’Europa tenen el llegat jueu ètnic i cultural que té Mallorca i a pocs indrets, també, s’ha donat un procés d’antisemitisme tan concret i tan sostingut contra un grup que ni tan sols criptojudaïtzava! Encara avui, explicar la qüestió xueta a algú de la resta dels Països Catalans o del món es fa estrany. Semblaria una boutade d’historiador local si no fos que, fins al tardofranquisme, els portadors dels cognoms maleïts eren objecte de befa, tenien alguns problemes en determinats àmbits laborals i una tendència, imposada per l’entorn, a l’endogàmia. Si no fos perquè el primer alcade de Palma, un cop finit formalment el franquisme, va haver de veure, els anys vuitanta, pintades intimidatòries d’“alcalde judío” i esvàstiques a les parets de la ciutat.

Enguany, aquest 2016 que ja començam a cloure, ha fet 50 anys, precisament, de la publicació d’Els descendents dels jueus conversos, llibre mític de Miquel Forteza, escrit quan ja era quasi a la vuitantena i que va aixecar, en ple 1966, amb els carrers de Palma plens de turistes escandinaves i franceses –i amb una dictadura nacionalcatòlica còmplice, també cal dir-ho–, polseguera en una societat encara tancada en el resclosit. Només dues dècades i escaig abans expliquen que funcionaris nazis del consolat alemany havien requerit al Bisbat de Mallorca un llistat dels ciutadans illencs suposadament xuetes. Sembla que no és un rumor i, encara que tot va quedar en no- res, en plena Xoà i amb els camps d’extermini europeus en funcionament, no era pas una broma.
Avui, pocs joves mallorquins menors de trenta-cinc anys tenen clar el significat del terme xueta. Alguns xuetes han emprès un viatge digníssim a la recerca de les seves arrels culturals i religioses que els honra. D’altres, la majoria, oscil·len entre la passivitat davant una part del seu origen –afortunadament el mestissatge s’ha imposat– i una consciencia cívica del llegat del que són portadors. Molts se n’alegren, del desconeixement cada pic més estès, en nom d’un eteri “progrés” social. A mi m’inquieta. Oblidar no és mai bo.

Crec que Mallorca, i Palma –la ciutat on sempre van viure més xuetes–, tenen una obligació amb un passatge fosc de la història que fóra bo que, aprofitant els governs progressistes que tenim arreu, poguéssim tancar. És veritat que ja s’ha fet feina i que la darrera administració de coalició a la capital de l’illa, just abans de l’etapa Isern, va ser especialment sensible. Però ara cal fer una tasca pública de reparació i de record del que va ser una marginació sense pal·liatius d’una part de la societat mallorquina. Sens dubte, ens ajudaria a afrontar, en l’era de Trumps i Le Pens, de PP’s i derivats cada cop més escorats, els problemes que ens tocaran viure. I fer-ho, si no més forts, més conscients.