ELS ESCRIPTORS QUE M’HAN ESTIMAT

Manuel de Pedrolo (II)

Ara mateix, en les circumstàncies anòmales que vivim els catalans, Manuel de Pedrolo no s’estalviaria l’oportunitat de dir-hi la seva. No només en sentit creatiu i literari, sinó, així mateix, i segurament de manera preponderant, en clau periodística. La seva veu es deixaria sentir amb força a la premsa escrita i en tots els mitjans de comunicació. Ara mateix, Manuel de Pedrolo cridaria. Sí, cridaria: la situació injusta a la quals ens està sotmetent Espanya, i fins i tot Europa, seria repetidament denunciada per ell davant el món sencer. No vull dir que no hi hagi en l’actualitat altres Manuels de Pedrolo que ja ho denuncien, però ell ho va fer amb tanta antelació, que només cal recordar el que ja va publicar fa més de cinquanta anys.

Així que, al marge de la seva magna obra literària i en diferents gèneres, molt especialment en novel·la i narrativa breu, però, per a mi, força singular en l’escriptura dramàtica, són els seus treballs assagístics allò que no s’ha reconegut com es mereix. La clarividència de Pedrolo, en ple franquisme, quan cada dia es ficava, de totes les maneres possibles, la por oficial del règim en aquelles consciències més sensibles en vistes a recuperar la democràcia i la república, doncs en aquestes condicions completament adverses, la clarividència de Pedrolo era brillant, subtil i exquisidament sàvia i argumentada. No se li arrufà el braç quan va escriure i constatar, de manera inqüestionable, la unitat cultural i lingüística dels Països Catalans: l’absoluta catalanitat.

Quant a la llengua, té un article publicat a la revista Serra d’Or, el febrer de 1967, que és prou explícit i contundent. Aquells no eren temps massa favorables per escriure i publicar el que Manel de Pedrolo escrivia i publicava. L’article al qual em refereixo es titulava “Bilingüisme”. Ni més ni menys. Començava dient que se’ns volia enterrar lingüísticament quan encara estàvem respirant. Això era —i és— Espanya. Denunciava que la “comunicació pública en català no ens és pràcticament permesa”. Malgrat tot, constatava que després de trenta anys de prohibició i persecució del català, de la llengua pròpia: “El temps ha passat i s’ha endut moltes coses, però la llengua no ha estat oblidada ni ha perdut aquella aptesa que tenia perquè hi fossin redactats tota mena d’escrits destinats al costum públic”. Però que la voluntat i la imposició exterior la bandejava i la limitava al reducte familiar. Donava un exemple molt gràfic: “Seria estúpid dir d’un animal que ho és de gàbia perquè és obligat a viure-hi i no li obren mai les portes”. Totalment immoral i inhumà. Afirmava Pedrolo que el català té capacitat per a manifestar-se en totes les branques de l’activitat humana i que és prou apta per expressar-se en termes jurídics, econòmics, filosòfics, científics i religiosos. Ho rematava exclamant-se que malament es pot comunicar o relacionar-se amb els altres si un no és ell mateix. Qui no s’expressa en la seva pròpia llengua, evidentment, no és ell mateix. És el que passa encara ara, el 2018.

Era tan patent el seu judici, que apel·lava a “una veritat d’aquelles a l’estil de Procust”, sense deixar de preguntar-se: Volen fer-nos creure que Catalunya ha estat sempre bilingüe? Una persona que sap dues o tres llengües, a més de la pròpia, afegia, no converteix en bilingüe o trilingüe la comunitat a la qual pertany. Així que Catalunya i els Països Catalans no han estat ni són ni seran mai bilingües, com no ho és cap nació que tingui una llengua natural i materna.

Res de cortesia, a l’hora de parlar amb els castellans, ja que es tracta d’una cortesia obligada i d’una imposició. El fet que molts catalanoparlants coneguin el castellà no autoritza a l’Estat espanyol a referir-se a Catalunya com un poble bilingüe. Aquesta forma de procedir, a les bones i a les males, convertia l’idioma en una arma de destrucció dels valors més sagrats de la nació catalana. Aquests disbarats, deia, no menen enlloc. “Ningú no pot dir amb un mínim de lògica, i de sentit comú, que respecta, admira o estima la llengua catalana i vol que sobrevisqui per glòria de tot plegat si al mateix temps no fa tot el que cal perquè aquesta llengua vegi el restabliment de totes les seves prerrogatives”. Acabava dient que no és lícit que un poble es vegi obligat a servir-se d’una llengua oficial que no és la seva. L’oficialitat, repetia una vegada i una altra, és la cosa més oposada a la naturalitat.

Valent i valerós Manel de Pedrolo! Prolífic, destre i experimentat escriptor català i en català, que aconseguí aixecar la seva veu per situar-la al lloc més elevat de les nostres lletres en tots els gèneres. Per donar-ne fe personal, llegiu o torneu a llegir un dels seus relats que ara mateix recordo: “Cops de bec a Pasadena”. Una novel·la dialogada, amb frases breus, amb descripcions concises que deixen molt espai al lector per somriure i per respirar. Una història en què passen coses rares, insòlites, com també ho fan a les escrites per Pere Calders, per Joan Perucho i per Blai Bonet, per posar només uns quants exemples. Pedrolo, al marge de l’estructura i de l’argument, sempre és autèntic en la forma. Fins i tot quan escriu novel·la negra o teatre, o quan escriu el seu famós Mecanoscrit del segon origen. Manel de Pedrolo s’ha convertit, ja, en un dels nostres clàssics contemporanis. Que no pateixi Sebastià Bennàssar: Pedrolo no serà ja mai més un autor desconegut ni un autor oblidat: entre nosaltres, perdurarà per sempre en el si de la Història de la Literatura Catalana i Universal.

A més, la seva petja política, com la de Francesc Pujols, de Vicent Andrés Estellés, de Josep Maria Llompart i tants d’altres, ha deixat empremta i testimoniatge del seu amor a la seva llengua i a la seva nació.