ELS ESCRIPTORS QUE M'HAN ESTIMAT

Manuel de Pedrolo (I)

Si no hagués mort, Manuel de Pedrolo ara compliria cent anys. Cal celebrar aquesta data: 1918, un any de moltes morts i de poques vides. La gent es moria de la grip en centenars i milers. He sentit contar que al meu poble, de només mil habitants, cada dia passaven pels carrers grups de veïns portant un mort al cementiri. Doncs, aquest any, va néixer un arbre que donaria molts fruits.

Manuel de Pedrolo va néixer a l’Aranyó (La Segarra) l’1 d’abril d’aquell 1918 i va morir el 26 de juny del 1990. Va morir molt jove, em sembla a mi. Ha estat l’escriptor més prolífic de les lletres catalanes, i aquest fet l’ha posat en una mala situació dins el panorama creatiu de la nostra nació acomplexada. Sempre s’ha cregut que ser prolífic en art és una prova de manca de qualitat. Afortunadament, les coses comencen a canviar en aquest sentit. Ens estem adonant que Picasso, Rodin, Miró, Lope de Vega, Simenon i el més gran dels creadors, William Shakespeare, foren uns treballadors infatigables en els seus respectius camps. Dins la creació literària, Pedrolo va conrear amb molt d’èxit tots els gèneres: de la poesia als articles d’opinió, passant per la narrativa breu i el conte, la novel·la, l’assaig i, de manera prodigiosa per a qui escriu aquests mots, el teatre.

No podem ignorar que la màxima popularitat li arribà amb una novel·la d’estructura i contingut juvenil, ‘Mecanoscrit del segon origen’, que es considera l’obra literària més venuda, reeditada i llegida de tota la literatura catalana. Però això no significa que sigui la seva més gran aportació a les lletres del país, quant a qualitat i transcendència. És clar que, com sempre, aquesta és una apreciació del tot personal i no hauria d’anar més enllà. Però un sempre diu i escriu allò que li sembla més autèntic, guiat pel seu punt de vista. Pedrolo ha aportat una obra riquíssima en tots els gèneres, i és cert que el ‘Mecanoscrit’ es mereix un dels seus punts culminants, almenys en l’àmbit popular. Té novel·les d’un valor excepcional, que passaran a engrandir la nòmina catalana de les nostres grans obres. M’hi hauré de referir.

Però, ara, sense caure en fàcils arrauxaments, vull limitar-me a lloar la seva producció teatral. De textos teatrals, vull dir. Manuel de Pedrolo, com a dramaturg, és un dels més grans autors europeus del segle XX. Un revolucionari. Un experimentalista. Un veritable innovador de la literatura escènica. Dins aquesta limitació autoimposada, em circumscriuré a una sola de les seves obres teatrals. Sé que molts sabeu de quina obra us parlo. D’‘Homes i No’. És clar que sí! D’‘Homes i No’, una peça relativament breu, i de totes les altres, jo, com a autor teatral experimentat que sóc, us ens podria parlar uns quants dies seguits. Però només em referiré a ella, no oblidant en cap moment la seva profunda reflexió filosòfica en el si de l’esfera social i política, i sobretot humana, i en el seu estil pregonament estètic i avantguardista.

Estem vivint, aquí, ara mateix, al Principat de Catalunya i a la totalitat dels Països Catalans, moments delicats, amb representants nostres de la vida política i cultural, i del tot legitimats pel poble i pel sentit comú, tancats a la presó i exiliats forçadament a l’estranger. Una ignomínia europea en ple segle XXI. Quelcom que resulta del tot inexplicable i del tot inadmissible. Manuel de Pedrolo, un català ben amarat de les essències del país, a nivell cultural, polític, humà i cívic, va escriure tota la seva obra completa pensant en aquesta lluita secular del nostre poble, per tal d’assolir els nostres drets robats i les nostres llibertats usurpades. ‘Homes i No’ és una bella metàfora, teatral i literària, del que està passant i del que ja estava passant quan Pedrolo la va escriure fa més de cinquanta anys. I ho fa amb un llenguatge modern, molt avançat a l’època en què l’estava escrivint. De seguida se’l va situar en aquella esplendorosa colla d’autors que encara són considerats els creadors del teatre de l’absurd, encapçalats per Samuel Becket i Eugène Ionesco.

Ho he dit altres vegades, i ho torno a dir, i segurament ho repetiré en el futur, que jo em considero un alumne privilegiat de tots ells, entre els quals he de citar els noms de Pere Capellà i d’Alexandre Ballester per la proximitat que tinc i he tingut amb ells.

Dit això, he d’insistir en el valor actual del teatre pedrolià, del seu aire evolucionista en el camp literari de l’escriptura dramàtica, del seu esperit crític quant a la situació política de la seva hora, de l’anterior i de la present, del seu vocabulari precís i concís, condensat i immensament modern. És un goig per a mi, enguany, poder-lo testimoniar i fer-li els honors que es mereix. Només afegir que les institucions, a més de retre-li l’homenatge del seu aniversari, haurien de fer un esforç per recuperar la seva obra i, de manera molt especial, aquest ‘Homes i No’ que a mi tant em va impactar: perquè no deixi de seguir viu i actual, i per donar-lo a conèixer a tots aquells per als quals ha passat desapercebut i,  molt especialment, per a tots els més joves que ja són aquí i que venen i vindran i no deixaran de venir.

Aquest teatre, de progrés, de cultura i de llibertat, té uns lligams molt relacionats i coherents, inseparables, amb la seva literatura periodística, essencialment social i reivindicativa. A mi em va sorprendre molt agradablement quan vaig descobrir-li aquest caire, tan hàbil i tan cívic, en els seus articles periòdics, habituals. Uns articles que anava publicant mentre edificava la seva obra magna de ficció i de creació artística. Pel seu elevat valor intel·lectual, patriòtic i humà, cal parar-hi l’esment que mereix.

 

Etiquetes