Mar tancat

Nedar a mar obert és una operació tan complicada com desmantellar la central nuclear de Garoña i tan angoixant com estar ingressat a l’hospital i que entrin a la teva habitació els de la Legió cantant que són els nuvis de la mort. En el moment de desvestir-me i quedar-me en banyador model Tarzan es produeix la mateixa pertorbació que quan Mariah Carey es treu la faixa. Ja a l’aigua, cal evitar els practicants de caiac que superen en número els participants al descens del Sella i els de surf de rem que són tan nombrosos com els soldats aliats desembarcant a Normandia.

Aquest estiu ha proliferat una nova espècie invasora que són els qui observen el fons del mar amb una màscara model Hannibal Lecter i que no es mouen encara que vegin el monstre del llac Ness. Sovint és més efectiu un bon clatellot perquè tornin a la realitat i s’apartin de la trajectòria del successor de Michael Phelps. Allò no és una via brava, és una cursa d’obstacles. Hi ha els corbs marins que cada cop són més agosarats, els iots que no respecten les boies i els objectes variats que et trobes durant el recorregut o que et cauen al damunt com un gos llop que va canviar la planxa de surf de rem per la meva esquena per poder continuar navegant.

Al final, el mar obert s’ha convertit en tancat així que opto per fer mitja volta, i això que amb l’aigua em passa el contrari que a Neymar: estic tota l’estona dient que me’n vaig i al final em quedo, encara que sigui en el mateix lloc i surant. A fora fa molta xafogor i els 37 graus sí que són turismofòbia. No entenc perquè els huracans, ciclons i tempestes tropicals tenen noms propis i les onades de calor no. Discriminació meteorològica. Hauré d’oferir un meteoròleg en sacrifici als déus del temps per calmar aquestes pujades sobtades de temperatures. O fer-lo nedar a mar obert un cap de setmana d’agost.