María Moliner a Andorra

Estic més a prop d’Erasme de Rotterdam i del seu ‘Non placet Hispania’ que d’anar amb una bandera vermella i groga amb un toro negre al mig a veure, en pantalla gegant, un partit de la selecció espanyola. Tot i que gràcies a l’Eurocopa de futbol, la gent s’estalviarà bona part de la campanya electoral. Em confesso, però, seguidor del Twitter de Renfe i de les seves nits de bogeria, i donaré suport a la representat espanyola d’Eurovisió tot i que em costa d’entendre la lletra de la cançó. Deu ser perquè el castellà ha evolucionat tant que s’assembla a l’anglès.

Sort que de tant en tant, entre desgoverns, patriotes de dia i evasors de nit i Corinna zu Sayn-Wittgenstein, hi ha alguna cosa que ve de Madrid i que és positiva. Com la decisió de posar-li el nom de María Moliner al nou centre de l’ensenyament espanyol a Andorra. És l'autora del ‘Diccionario del uso del español’, una de les obres principals de la lexicografia castellana.

A Espanya aquest àmbit i el de la literatura ens han deixat autèntiques perles del masclisme i del menyspreu cap a les dones. Mentre Haruki Murakami encara espera el seu premi Nobel, el van rebre Jacinto Benavente i Camilo José Cela. El primer havia de fer una conferència en un club femení i va dir que no volia parlar ‘a locas i a tontas’. El segon estava obsedit amb la prostitució i va protagonitzar a la dècada dels anys vuitanta un viatge a l’Alcarria amb una xofera negra (Viana Oteliña) i un Rollys Royce descapotable.

Pocs anys abans (1972) Maria Moliner va veure rebutjat el seu accés a la Real Academia de la Lengua Española, on hi sojornen dos autèntics gamarussos com Félix de Azúa, el que va qualificar l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau de peixatera, i Arturo Pérez-Reverte, el de les piulades incendiàries. Abans en aquesta mateix lloc hi havia estat el poeta i dramaturg José Zorrilla, l’autor de ‘Don Juan Tenorio’. Segons Zorrilla ‘una dona que escriu és un error de la natura’.

I més si a aquesta dona li toca viure en la Dictadura del general Franco, va ser perseguida per haver tingut càrrecs durant la República, i es va haver d’exiliar emocionalment i intel·lectualment. Per acabar-ho d’adobar hi ha sospites que la segona edició del seu diccionari, amb totes les alteracions i modificacions efectuades, sigui apòcrifa.

Segons el seu fill, Fernando Ramón, María Moliner patia d’Alzheimer i no va poder donar un consentiment conscient a la publicació. Raó de més per aplaudir que s’hagi posat el seu nom al nou centre educatiu i per fer-ho, també, amb tots els que s’esforcen en ensenyar el castellà. Especialment després que el passat dia 23 fos tendència l’etiqueta #DiadelLibro (sin tilde).