Mediterrània

Sóc de secà i 'perapunyetes'. Per aquesta combinació potser em costa d’entendre com és que cada estiu moren ofegats a les platges catalanes entre 20 i 30 banyistes. És una xifra molt alta tenint en compte que la Mediterrània no és un mar de grans onades, quasi tancat, un ‘gran llac’ que té en l’estret de Gibraltar l’única comunicació amb la resta d’oceans.

A més, el nombre de gent que sap nedar deu haver augmentat considerablement els darrers anys. Les escoles porten els alumnes a les piscines i hi ha una àmplia oferta de cursets. És clar que sempre hi ha factors de risc al mar com ara sobrevalorar les aptituds natatòries, no consultar l’estat de les banderes, anar a les zones de corrents, entrar bruscament a l’aigua després d’estar molta estona al sol o no respectar les dues hores d’interval per banyar-nos després de menjar. Això que per a tota una generació que ara tenim més de 50 anys era un dogma de fe: la por al tall de digestió, només comparable al terror pretèrit de trepitjar el que estava acabat de fregar.

Amb tot, continuo pensant que la xifra de morts de cada estiu és massa elevada, que afecta gent d’edat diferent i que en la majoria de casos els ofegaments succeeixen a 300 metres o menys de la sorra o de les roques. Les platges sempre han estat un tresor personal i íntim, malgrat els ‘peusfies’, una cosa que l’algoritme de Google hauria de detectar i destruir, com aquells que porten roba interior sota el banyador.

Ja coneixíem que la Mediterrània, el mar interior més gran del món, amb aproximadament 2,5 milions de quilòmetres quadrats, té les taxes més elevades de contaminació. Ara només ens faltava descobrir que també és perillós encara que no sapiguem exactament el perquè.