Memòria

Ens les hem d’explicar, la gran Història i les petites històries, i no fer-nos trampes al solitari

El nostre món és convuls, malgrat l’aparença de pau i benestar en el petit entorn més immediat. Un cercle confortable que, segons com, s’estreny cada dia una mica més. Se suposava que, de la darrera crisi, n’havíem de sortir amb la lliçó apresa i un model econòmic i social nou. A la pràctica, en canvi, sembla que ens encaminem a repetir els mateixos errors o, si més no, a cometre’n de similars. A poc a poc he perdut aquella innocència de l’època de la facultat, quan estudiava Història i em creia allò que, coneixent el passat, podíem evitar de caure en la mateixa pedra una vegada i una altra. Així i tot, segueixo pensant que el coneixement de la Història és la mare dels ous: potser no ens serveix de vacuna, però sí que ens defineix, en el passat i sobretot en el present. O és que la realitat l’hauríem d’entendre com si es creés cada dia quan obrim els ulls? Algun problema podríem resoldre, de ben segur, però la complexitat quedaria fora de la nostra capacitat de comprensió.

La mort de Josep Fontana arriba en un moment en què altra vegada hi ha qui qüestiona el valor de la memòria històrica. Curiosament no volen fer memòria aquells que, amb l’examen, saben que en sortirien més mal parats. No es tracta de revenges ni d’ajustar comptes amb el passat, però sí que hi ha persones, i les seves famílies, que mereixen una reparació.

Allà, i aquí també, ens les hem d’explicar, la gran Història i les petites històries, i no fer-nos trampes al solitari. Igual així ens arribem a entendre, a nosaltres mateixos i als altres: una base sòlida per a relacions presents i futures.