ELS ESCRIPTORS QUE M’HAN ESTIMAT

Mercè Rodoreda (II)

Jo, que no havia estat mai rodoredià, he de dir que fa mig any m’hi he tornat. Coneixia Mercè Rodoreda de tota la vida, però la seva prosa construïda amb realisme físic no em feia cap pessigolla especial. Tots tenim les nostres manies i les nostres afeccions. Sempre ho dic: tot és molt subjectiu. En totes les facetes de la vida. Potser sigui aquesta subjectivitat, la riquesa més gran que existeix. Tants caps, tants barrets. ‘Voilà’!

Bé, jo sabia que Mercè Rodoreda, a més de les preciosistes ‘La Plaça del Diamant’ i ‘Mirall trencat’ i molts més relats d’excel·lent qualitat artística, havia escrit ‘La mort i la primavera’, però aquesta última no l’havia llegit mai. Ningú me n’havia dit res d’atípic, senyal inequívoc que érem molts els que malgrat la citéssim, no la coneixíem. Jo tenia aquesta novel·la ben catalogada al respectiu prestatge de la meva biblioteca particular, però immaculada i intacta. Ara ja no puc dir el que pensava de l’obra rodorediana ni puc dir que la Rodoreda no sigui una autora de primeríssim nivell. Hi ha hagut un abans i un després. Però, com repeteixo sovint, aquest només és el meu personal punt de vista. Ja sempre dividiré l’obra d’aquesta autora en dues parts: per una banda, ‘La mort i la primavera’, i per una altra, tota la resta. Això em passa per haver viscut més anys dels que creia que viuria. Aquest és un dels regals inesperats que ens fa la longevitat. També he de donar les gràcies a la tasca immillorable del Club Editor, que recupera el bo i millor de la literatura catalana i, més encara en els últims temps, en la creació narrativa feta per les nostres creadores. ‘Voilà!’

Per una altra banda, he d’admetre que a mi no m’ha interessat mai esbrinar el significat del simbolisme literari. I això que n’estic enamorat, d’aquest simbolisme. Però els símbols només m’agraden quan m’agraden, quan són naturals. Només m’atreu el seu valor creatiu. És com els enigmes i els monstres. Quin significat ocult tenen? Tant m’és! Jo no llegeixo per treure’m el suc de la ment com si premés una llimona. Jo m’ho he de passar bé llegint. Sense angoixes ni patiments. Mercè Rodoreda, a les seves novel·les ‘clàssiques’ no em diverteix, als seus relats físics no hi trobo l’esperit lúdic que jo tant valoro en la lectura. A ‘La mort i la primavera’ hi és des del primer instant. Visca la Rodoreda!, vaig cridar, però a la vegada vaig haver de consultar la portada per si no m’havia equivocat de novel·la i d’autor. Abans no hi havia emoció ni commoció, ni alegria, ni joc, ni demble ni saba ni màgia ni ficció. La Literatura és ficció, per llegir la realitat ja tenim tot l’avorriment que ens envolta. La Literatura distorsiona el contingut i l’embolcall. Calen efectes especials, efectes onírics, meravelles i sortilegis. A ‘La mort i la primavera’ tots aquests ingredients hi són.

Rodoreda, en aquest relat sense cap ni peus, descriu amb naturalitat tot allò que envolta la nostra vida de sobrenatural. Tot allò fantàstic. No comprenc com Joan Sales, el seu gran amic i editor, no s’adonà de l’enorme qualitat literària d’aquesta obra i que estava bloquejant la vena més boja de la seva amiga. Perquè ell la va conèixer i llegir a principis dels anys seixanta, quan la Mercè la hi va enviar. Sembla que ell es va mostrar tebi davant aquesta narració incomprensible. Si no hagués estat així l’hauria animada a seguir la seva intuïció capriciosa i extravagant, i a aprofundir en aquell estil tan admirable. No va ser així, fins al punt que l’autora va abandonar la seva ficció i la deixà inacabada. I això que ella, Mercè Rodoreda, n’estava enamorada i molt segura que estava escrivint quelcom excepcional i únic. Sort que posteriorment, molts anys després, ja mort Joan Sales, la seva vídua, Núria Folch, va abraçar aquesta faula meravellosa i va decidir publicar-la. Què és el que no va funcionar, aleshores, perquè es convertís en un best seller per a lectors selectes? No ho sé, no se sap. Però ara li ha arribat l’hora i res no la retindrà. A la fi Rodoreda s’ha donat a conèixer de debò.

En el seu moment, Mercè Rodoreda va tenir la crossa imprescindible d’Armand Obiols, que mai no va deixar d’encoratjar-la en aquest camí d’exploració i d’experimentació, en aquest camí que fa que aquesta autora sigui molt superior a la que jo coneixia de sempre. Jo penso, perquè m’agrada pensar-ho, que aquesta novel·la li estava fugint de les mans a Mercè Rodoreda. Li relliscava dins els dits com una pastilla de sabó fluix, i és aquesta singularitat la que la converteix en única. No la podia subjectar si no era a força de reflexions filosòfiques sobre la condició humana i la seva manera de comportar-se políticament. No crec que ella intentés fer cap tesi amb el que estava escrivint. Només –només– volia fer literatura. Interpretar el que pretenia, més enllà del fet literari, és una pèrdua de temps. Almenys, jo no penso perdre-hi ni un sol minut: tant m’és el que ella volgué, si és que va voler expressar res més enllà de la bondat i la bellesa intrínseques. L’efecte que a mi m’ha produït és justament això: bellesa, emoció i veritat. Perquè la veritat es troba en el fet creatiu en si, i no pas en l’interpretatiu.

Jo no sóc crític literari ni mai n’he tingut la vocació. Ni entenc com ningú ho és per naturalesa. Com tampoc entenc com un home o una dona s’atreveixen a jutjar, més que les accions d’altres homes o d’altres dones, les seves i dees i els seus pensaments. Jo només distingeixo en una lectura el gaudi del desgrat, l’avorriment del plaer, i això és el que valoro per sobre de qualsevol altre element.

Sí que vull afegir una darrera opinió personal: a ‘La mort i la primavera’, inacabada i genial, potser només hi he trobat una mancança: l’audàcia de la irreverència radical i la presència d’un esperit juganer més actiu. Malgrat tot, restarà sempre a la meva memòria com a gran literatura. ‘Voilà!’.