OPINIÓ

Més humà

Supòs que, com tothom, duc com puc aquest Dragon Khan emocional que està sent el confinament. Pot semblar una paradoxa, però juraria que he passat alguns dels millors instants de la meva vida en les darreres setmanes, almenys alguns, dels que jo recordi, en què m'he sentit més afortunat i ple, gràcies a les persones que tenc més a prop ara mateix. També he encès la televisió a estones, malgrat el meu intent conscient de blindar-me, no tant del recompte diari d'infectats, morts i altes com de l'habitual mesquinesa de la cosa política, i amb la tele encesa costa no sentir altra cosa que diferents graus d'angoixa, depenent de variables imprevisibles, perquè tot és incert i un mur de densa boira ens impedeix endevinar la resposta a la gran pregunta a hores d’ara: i després, què? 

Voldria pensar que en podem treure alguna cosa bona, de tot el que ha passat, que n’hem après tots alguna lliçó, petita o grossa, i que l’experiència ens ha tocat de manera íntima, individualment, però també col·lectivament, i que això suposarà un abans i un després; que intentarem, la majoria, no tornar a cometre els mateixos errors d’abans, que aquesta sensació de fragilitat absoluta ens obligarà a ser més humils, un poc més humans i solidaris, perquè és clar que el món és un lloc petit, minúscul, i que estam tots connectats per bé o per mal, que un atxem en un mercat de Wuhan pot esdevenir una crisi sanitària sense precedents a l’altra cantó del món en qüestió de setmanes i que no hi ha passaports ni fronteres ni banderes que aturin una cosa així. 

Voldria creure que hem entès que una sanitat pública forta és vital, que l’estat del benestar que hem anat esbucant en les darreres dècades perquè ens crèiem tots rics i que no l’hauríem de menester mai és l’únic escut que tenim com a societat davant la ruleta russa de l’atzar, que la informació incorrecta o enganyosa és un perill real, que la insolidaritat i l’incivisme ens poden posar en risc a tots i que la desigualtat té conseqüències per a tothom. També que aquest cop la por i el vertigen que venen no ens conduiran a prendre decisions estúpides, abraçar receptes fàcils i posar-nos en mans de patriotes i xarlatans. 

M’agradaria poder dir, perquè en el fons som un il·lús incurable, que ho surarem, d'una manera o altra, que la majoria comprenem que fins i tot en un dels moments més estranys, desconcertants i durs que ha tocat viure a la meva generació no deixam de ser fins a cert punt uns privilegiats, que si hem estat capaços d'habitar el Sàhara i les gèlides zones polars durant mil·lenis bé podrem resistir unes quantes setmanes tancats a casa amb Netflix, muntanyes de paper higiènic i aquells a qui (se suposa) estimam, i crec o esper que quan això acabi en cert sentit serem un poc millors que abans, que això ens haurà servit per veure més clar què és allò que de veres importa, que potser el que de veritat necessitàvem ja ho teníem i que el que més enyoram tanmateix no es pot comprar. 

M’agradaria pensar que tots tenim un poc més clar que junts podem més que per separat i que a sobre ara ens enyoram tots un poc, fins i tot aquells que abans ens fèiem nosa. I també m’agradaria pensar que aquest cop no m'equivoc, com sol ser habitual. Tant de bo.