Mestres de bodes

La definició de nanosegon en una gran ciutat és el temps que separa quan el semàfor es posa verd del toc de botzina del cotxe que tens al darrera. Sóc lent, i això, a més d'inhabilitar-me per ser membre del Tribunal Constitucional espanyol, em complica la vida a llocs com Barcelona o Tolosa tot i que hi hagi d'anar sovint.

A la capital catalana vaig aprofitar per saludar un amic que és perruquer. Estava a punt de pentinar una núvia. Jove, prima i rossa. Samarreta, texans i xancletes. Informal i molt conjuntada. Li explicava que la moda d'aquesta temporada nupcial està entre un cabell deixat anar i ondulat, unes trenes franceses o d'espiga o uns recollits desestructurats. Després de les exhaustives descripcions capil·lars em va dir que la noia era mestra.

El fet de ser lent, i també de tractar-se d'un dissabte que vas més relaxat que de costum, em va fer reaccionar hores després. Era el 20 de setembre, l'escola a Catalunya va començar cinc dies abans i aquella noia es casava. Li devien correspondre uns dies naturals de vacances, deu o quinze, per matrimoni. No sé quants. Deu estar regulat per alguna norma jurídica i ho ha de controlar el Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Es podia haver casat durant els mesos de juliol o d'agost que no hi ha escola. O per Setmana Santa.

Ja sé que és més barat viatjar al setembre que en ple estiu però l'escola ha de buscar una substituta quan es porta una setmana de classe amb el trasbals per als alumnes. Suposo que això passa en altres llocs com Andorra tot i que, en certa manera, em pugui semblar sorprenent perquè la meva dona és professora i ens vam casar un 21 de juliol en plenes vacances escolars.

A més de lent, però, sóc molt ingenu. Em pensava que era un cas aïllat i puntual fins que, en el decurs del meu periple urbà, me'n vaig anar a parlar amb un capellà que és un bon amic. Anava de bòlit a causa de la feina. Misses, un bateig i una boda. D'una mestra.